Leopoldo Rodés: "Una unitat dels polítics i un entusiasme ciutadà com el dels Jocs Olímpics no l'hem tingut mai més"

L'empresari Leopoldo Rodés va dedicar un any i mig sencer de la seva vida, de febrer del 1985 a octubre del 1986, a convèncer un per un els membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) que Barcelona era la ciutat ideal. "Ho vaig haver de deixar tot, vaig visitar 52 països en divuit mesos i vaig rebre a casa meva els 91 membres del Comitè". Les medalles li arriben vint anys després dels Jocs Olímpics. Dilluns rep la Medalla d'Or del Cercle del Liceu, i al setembre ell i Josep Miquel Abad rebran la Medalla d'Or del Mèrit Civil de l'Ajuntament de Barcelona per una contribució decisiva.

Rodés va presidir l'Associació Barcelona Olímpica 92, que va finançar la promoció de la ciutat fins al mític a la ville de Barcelona de Lausana, amb mil milions de les antigues pessetes, procedents de donatius de cent empreses (el 90% catalanes) de deu milions cadascun. "En Samaranch em van embolicar completament. Em va dir que era un tema fàcil: rebre algunes persones a Barcelona i fer algun viatge. Ho tinc tot anotat, en un any i mig vaig veure una mitjana de set vegades cadascun dels membres del COI".

Samaranch li donava classes i Andreu Mercè Varela, un periodista que havia estat en tots els Jocs Olímpics d'hivern i d'estiu, li feia un servei de documentació amb algun component d'espionatge. "Em feien un perfil complet de cada membre, amb els seus gustos, la seva biografia, i els muntàvem un viatge ad hoc , perquè s'emportessin la millor impressió. Era fàcil perquè el producte Barcelona era molt bo", recorda. Era una ciutat desconeguda al món. "Això era un avantatge perquè els agradava la idea d'una ciutat que necessitava els Jocs i s'hi abocaria. Era una democràcia jove, que tenia un peu a la Unió Europea, i l'arrogància francesa els perjudicava davant nostre, que érem molt més modestos", afegeix l'empresari.

"Un dels punts febles era la imatge internacional que Espanya no tenia capacitat d'organització, però jo insistia que Catalunya no era com la resta, era una altra cosa, un país molt seriós, amb una gran tradició empresarial i de nivell, i els impressionava que el Camp Nou o el Liceu fossin espais privats", puntualitza Rodés.

L'expresident de l'Associació Barcelona Olímpica 92 tenia la sensació que tot anava bé, però Samaranch l'advertia: "Tots et diran que et votaran, però no t'ho creguis". Tenien clar que els 14 vots dels llatinoamericans serien seus [només un va votar Amsterdam]. Els deu dies previs a la nominació de la ciutat van ser de nervis. "Una nit a Lausana em truca de matinada un membre algerià del COI i em diu que el pugi a veure a l'habitació. I allà, amb la seva dona al llit, que dormia, m'explica que Chirac ha muntat un sopar amb tots els francòfons del COI, però que no pateixi que seguim sent líders", exposa Rodés.

El factor Samaranch va ser clau. Ho argumenta amb aquesta reflexió: "Era molt intel·ligent, mai va demanar el vot directament a cap dels seus col·legues, però n'és l'artífex". L'empresari era crític amb els polítics. "Teníem el compromís que seria una organització mixta, privada i pública, i un cop guanyada la candidatura no ho va ser. Els empresaris van pagar, i prou", puntualitza. Ell va ser al COOB 92, però representant la Generalitat, no el sector privat.

¿Són els millors Jocs de la història, encara? Rodés respon amb aquesta reflexió: "En suport popular, Barcelona i Pequín han estat les millors. I una unitat dels polítics i un entusiasme ciutadà com el dels Jocs Olímpics no l'hem tingut mai més".