Publicitat
Publicitat

ESPORT ARRELAT

Repàs per la història d'aquesta pràctica centenària al nostre país

L'esquí a Catalunya, abans i ara

"Amb el bon material que hi ha ara, una persona jove pot aprendre a esquiar més o menys bé en una setmana", diu Jordi Monjo, que durant quinze anys va practicar esquí de competició i ha dedicat tota la seva vida professional a la venda de material d'esquí i esportiu. Una de les coses que n'ha facilitat l'aprenentatge és el fet que els esquís són més curts que fa uns anys. "Abans es deia que la llargada idònia de l'esquí corresponia a l'alçada de la mà aixecada; ara es calcula que és més o menys l'alçada dels ulls", diu Monjo, que va participar als Jocs Olímpics de Grenoble del 1968 en la modalitat de luge . "Una altra característica dels esquís que es fan servir ara és que la cua i l'espàtula -la part del davant- són més amples que la part central, amb la qual cosa es gira molt fàcilment", afirma.

Sí, esquiar és ara més fàcil que temps enrere, igual que arribar a les pistes. També és més segur -les fixacions han evolucionat enormement: no tenen res a veure amb la corretja que unia la bota amb l'esquí, i l' ús del casc dóna tranquil·litat en cas de caiguda- i no es passa tan fred com abans -el clima és si fa o no fa igual però la indumentària ha millorat molt-. Es manté, però, l'alt cost del material i el forfet, que per a alguns és una barrera.

Diferents modalitats

Quan, després d'una llarga i tensa reunió de feina, algú ens obsequia amb un somriure i ens diu "aquest cap de setmana vaig a esquiar!", precisa cada vegada més la modalitat que practicarà. I és que avui n'hi ha moltes per escollir, i algunes han guanyat força adeptes. N'hi ha que no són gens noves, sinó que es remunten als inicis de la pràctica de l'esquí -que a Catalunya és més que centenària, des del 1908-, com l'esquí nòrdic o de fons. Aquesta modalitat consisteix a seguir circuits marcats per unes traces on es posen els dos esquís. També és antic l'esquí de muntanya, completament lliure: el camí el fa l'usuari. Ambdues són modalitats més econòmiques i més autèntiques que l'esquí de pista.

Avui també hi ha el surf de neu (snowboard ); el freeski (o esquí freestyle ), que consisteix a fer figures a l'aire després d'un bon salt; l'esquí artístic -que inclou diverses submodalitats: acroesquí (descens per una pista tot fent acrobàcies i seguint el ritme de la música), esquí de sots (salts i girs en una pista de gran pendent i plena de clots) i esquí de salts (piruetes des d'un trampolí)-, i l'esquí extrem (o esquí freeride ), en què es tracta de fer baixades fora pista, per neu verge, saltant pedres, arbres, etc.

"Quan el meu germà Francesc tenia sis anys i jo cinc, pujàvem cada dissabte d'hivern a la Molina amb el tren que sortia de Barcelona a la una. Marxàvem de l'escola una mica abans, perquè aleshores s'anava a escola dissabte al matí", explica Montserrat Orfila, que va començar a esquiar l'any 1942, quan encara no hi havia cap remuntador a la Molina. "Quan van fer el telesquí de Font Canaleta ens sentíem els reis", recorda. A la dècada del 1950, Orfila va participar en nombrosos campionats com a esquiadora del Centre Excursionista de Catalunya. El telesquí de Font Canaleta va ser el primer de Catalunya i de l'Estat: va obrir el 1943.

La Molina és l'estació d'esquí més antiga de Catalunya. La segona és Núria -el primer telesquí d'aquesta estació va començar a funcionar l'any 1947, tot i que s'hi esquiava des de molt abans-. Per a l'afluència d'esquiadors en totes dues estacions, el tren va ser determinant. La rivalitat entre Núria i la Molina s'exterioritzava en l'arribada del tren a Ribes, on els que es dirigien a agafar el cremallera de Núria i els que continuaven el viatge cap a la Molina s'esbroncaven mútuament i amicalment.

Indumentària exploradora

Quan no es parlava de neu artificial, de forfets ni evidentment de postesquí, ni tampoc dels colors de les pistes en funció de la seva dificultat, la indumentària dels esquiadors era d'allò més rudimentària. La roba era especialment voluminosa i pesant, cosa que dificultava els moviments. N'hi havia que anaven vestits com autèntics exploradors de l'Àrtic i, malgrat això, no tenien assegurat un mínim confort tèrmic. Algunes dones duien faldilles. A més, durant els primers anys de l'esquí a Catalunya, les botes no eren impermeables, i al cap de poca estona de contacte amb la neu els peus ja estaven xops.

Sorprèn saber que durant un cert temps el paper de diari era un dels elements de la indumentària de l'esquiador. Al Saló de l'Esquí Català del 1936 s'hi recomanava el següent: "Una peça valuosa de l'equip de l'esquiador és el paper de diari. Val la pena de dur-ne uns quants fulls a la motxilla (preferiblement sense imprimir, que pot ser obtingut a les impremtes amb poca despesa); serveix de plantilla per a les sabates, absorbeix la humitat i manté els peus secs i calents".

Més continguts de