Publicitat
Publicitat

L'estació del papà

La meva germana i jo fem servir els diaris que llencen els veïns per fregar l'escala. Quan arribem al replà, ens aturem i descansem llegint els diaris estesos. Dilluns fregava ella. Quan va veure la fotografia de l'estació Gaudí que va publicar no sé quin diari, la vaig sentir cridar com si les rates, que últimament ens deixen tranquil·les, haguessin tornat a fer acte de presència. Era un crit escanyat, un gemec.

-El papà! -va dir finalment. I va entrar a la porteria i es va plantar davant del televisor per mostrar-me la fotografia-. El papà ha tornat a sortir en una foto del metro!

Per mirar les fotografies en què surt el papà he de fer servir una lupa. La meva germana la va agafar de la calaixera, li va treure les ditades amb el davantal, me la va atansar i va assenyalar alguna cosa amb la seva ungla boteruda i grisa com una closca d'ostra. Hi vaig apropar la lent.

-Aquest no és el papà. És el fotògraf que fa la fotografia, reflectit al vidre. Que no ho veus? -vaig dir.

-No, tonta! -em va dir-. El papà és aquí!

I va bellugar la lupa fins al costat del rètol de l'estació, al centre de la imatge. Era veritat. La punta esquerra del rombe assenyalava la cara mig esvaïda del papà.

Vam llegir el peu de la fotografia: l'andana de l'estació Gaudí del metro de Barcelona, que ni s'utilitza ni té accessos des del carrer. En aquesta fotografia l'havien il·luminada per fer un reportatge publicitari a l'andana. Al reflex del vidre s'hi veu el fotògraf i això dóna una màgia molt especial a la imatge, un encreuament de realitats diferents: la del vagó, la de l'andana, el fotògraf reflectit al vidre, i la imatge translúcida del nostre pare.

Al papà ja l'havíem vist set vegades més, i sempre en les fotografies del metro que de tant en tant publiquen els diaris amb motiu de la inauguració d'una línia nova o d'algun accident. Però aquesta era molt especial, perquè l'estació Gaudí és ben a prop d'on, l'any 1938, un grup d'homes del barri, que no eren al front perquè treballaven a les indústries de guerra, van excavar un refugi pels bombardeigs. Quan les obres ja estaven gairebé enllestides, el refugi es va esfondrar i va atrapar el papà. No el van trobar mai més. Nosaltres dues tot just teníem dos anys.

Sabem molt bé com era la nostra mare, que va morir en parir-nos a les dues, i coneixem també perfectament el nostre pare, perquè l'avi era fotògraf, i en va fer molts retrats. En un se'l veu amb les seves bessones, un vidu desolat amb una criatura de quinze dies a cada braç. I en les fotografies que hem vist fins ara hem pogut veure com s'ha anat fent gran, i com no se li ha esborrat mai aquesta mirada trista, i com ha conservat sempre els seus llavis dibuixats amb un regle i aquest nas que sembla tallat en una fusta amb un enformador oscat.

Teníem la sospita, de fa temps, que el nostre pare corria pels túnels del metro i es podia ficar als vagons i baixar a les estacions que volgués. Però quan vam veure aquesta foto vam començar a pensar que el seu lloc de descans era l'estació Gaudí. Era ben possible, deia la meva germana, que l'any 1968, quan havien d'excavar l'estació, haguessin ensopegat amb les restes del vell refugi esfondrat, i que el nostre pare hagués aprofitat els moviments de terres per deixar les estretors de la galeria on havia mort i buscar el confort de l'estació deserta, encara que cada tres minuts hi passés un tren sorollós.

A les altres fotos també apareix sempre d'una manera confusa. Sovint és un reflex, o s'endevina el seu perfil en una taca d'humitat, en un regalim de pluja, el papà tafanejant l'incendi d'un vagó, el papà mirant el xoc de dos trens o la inauguració d'uns nous accessos.

Però aquesta foto és diferent. Aquí el sorprenen a ell. Li envaeixen el seu espai. Pobre papà, de sobte incomodat pels focus, les càmeres, les pantalles, el tràfec d'actors i figurants publicitaris a la seva estació de sempre. Pobre papà, amb els ulls enlluernats per la llum, contemplat de sobte pels viatgers d'un metro que s'atura entre grinyols de ferralla.

Pobre papà, que no el deixen tranquil a la seva estació.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT