"L'exili és la suma de l'enyor i la descoberta"

Salem Zenia va arribar a Barcelona l'any 2007 fugint de les amenaces de mort que havia rebut al seu país, Algèria. Diu que allà no li perdonen la seva laïcitat ni la lluita a favor de la seva llengua i la seva cultura: l'amazic. Va deixar enrere família i amics, alguns dels quals van ser assassinats, i es va establir aquí gràcies a l'ajuda del PEN Català, una plataforma internacional que defensa la llibertat d'expressió i l'alliberament dels escriptors empresonats. Zenia reconeix que va tardar molt temps a oblidar la por.

Ja no et sents amenaçat?

Ara ja no. Les coses han canviat molt des que vaig arribar, fa tres anys. Llavors encara mirava enrere quan anava pel carrer; ara ja no. Aquí visc en una societat de pau, Catalunya és una país on hi ha pau, pa i poesia. És una societat estabilitzada, moderna i democràtica, tot el que el meu país no és en aquests moments.

Per què vas decidir instal·lar-te aquí?

M'agrada molt aquesta terra, sento que compartim moltes coses: el Mediterrani, la manera de viure, alguns costums, i a més, aquí hi ha una lluita molt important a favor de la catalanitat que jo sento com a meva. Quan faig coses a favor de la catalanitat em sento com si fes coses a favor de la cultura amaziga.

Què vol dir amazic?

Vol dir home lliure.

A Algèria no eres un home lliure. Per què corria perill la teva vida?

El poble amazic té dos grans enemics: el règim i els islamistes. Uns ens persegueixen perquè defensem la nostra llengua i la nostra identitat; els altres ens persegueixen perquè reivindiquem un estat laic. Jo havia defensat totes dues causes amb la meva feina de periodista, com a director de la revista Racines , que s'editava mig en francès i mig en amazic. A partir del 2008, a la meva regió, la Cabília, hi va haver un rebrot del moviment islàmic fonamentalista i la situació va començar a ser molt perillosa. Van assassinar amics periodistes i ens van amenaçar de mort.

Per què Algèria no vol reconèixer la identitat diferencial amaziga?

El règim algerià és un estat jacobí que es defineix per la següent màxima: un estat, una llengua i una religió. Tot això és fals. La llengua autòctona del país és l'amazic, l'àrab és una llengua imposada. Al meu país hi conviuen altres religions a part de la musulmana, són minories però existeixen. Tota aquesta gent té dret a viure la seva fe, la seva cultura, a parlar la seva llengua... i no poden. Jo sempre he pensat això i ho defensat i per això la meva vida estava en perill.

Ara un dels grans problemes d'Algèria és l'augment de presència d'Al-Qaida. Com ho viu la població?

El cert és que tenen suport d'una part de la població, potser la gent que té menys educació, que en aquests moments no té una alternativa. El règim va alimentar aquest moviment islamista als anys setanta, per lluitar contra un corrent d'esquerra i democràtic que s'estava fent fort. Ara n'ha d'assumir les conseqüències.

Ha de ser molt difícil renunciar a viure al teu país.

Sí, és molt dur. És com un trencament, com si t'arrenquessin de soca-rel. Vaig deixar la meva família: la meva dona, els meus fills, els meus pares; tots els meus amics, tota la meva vida, allà. Encara no sé si un dia tornaré i això fa molt mal.

La teva família ha pogut venir?

La meva dona i els meus dos fills van poder venir al cap de quasi dos anys d'estar aquí. El PEN Català em va ajudar molt i ara estic molt content, els meus fills estan molt integrats.

Com definiries l'exili?

L'exili és dolorós, però també una experiència enriquidora. És la suma de l'enyor i la descoberta, et dóna una altra mirada sobre les coses i t'ensenya a ser humil.

Què és el que més enyores?

Trobo a faltar el meu entorn quan escric. Enyoro personatges, coses quotidianes, olors...

Has notat un creixement de la xenofòbia a Catalunya des que hi ets?

Crec que això que està passant a Catalunya passa a tot arreu, fins i tot a Algèria, on ara comencen a arribar immigrants del Sahel, de l'Afganistan... Crec que el problema és la poca formació. La gent té por del que és desconegut i alguns partits polítics se n'aprofiten.