Lloyd Cole: "Tocant en solitari m'havia fet massa professional"

Amb 23 anys, l'anglès Lloyd Cole (Buxton, 1961) es va convertir en una estrella quan Rattlesnakes (1984), el primer disc del grup que va fundar a Glasgow, Lloyd Cole and the Commotions, es va convertir en un gran èxit. Un cop separada la banda, Cole se'n va anar als Estats Units, on ha viscut des d'aleshores, i ha mantingut una carrera discreta però de culte. Avui presenta en format de trio el disc, Broken record (2010), encara inèdit en directe a casa nostra, en la primera cita amb el Festival Internacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Per què va decidir anar-se'n a Nova York després de la separació dels The Commotions el 1989?

Com que ens vam separar me'n vaig anar. El meu pla era ser allà sis mesos. I m'hi vaig quedar onze anys. Ara ja en fa vint que sóc a Amèrica. Vaig conèixer la meva dona i m'agradava viure a Nova York. Però no me'n vaig anar només per la separació. El grup es va dissoldre, vam tallar amb la meva xicota d'aquella època després d'estar junts molt de temps i de sobte estava sol a Londres. I em vaig adonar que Londres no m'agradava. Així que vaig voler provar si podia viure en alguna altra banda.

Però és molt més conegut al Regne Unit que als Estats Units, oi?

Anar-me'n va estar molt bé, perquè en aquella època, quan vivia a Londres, era més o menys famós, i quan anava a comprar la gent em mirava i de vegades em seguia. I a Nova York això no passava, podia anar a un bar i afegir-me a l'equip de billar, cosa que hauria estat difícil a Londres. M'encanta la vida que portava els primers anys a Nova York.

I la vida que porta ara?

Ara treballo massa per apuntar-me a l'equip de billar, sempre estic de gira. Però faig les mateixes coses que feia aleshores ara que visc a Massachusetts. Jugo a golf amb els amics. I la gent sap que tinc una carrera musical, però no n'hi ha cap evidència real a la vora.

El 2004 es va reunir amb The Commotions. Com va anar?

Per mi va ser perfecta, perquè abans de fer-la, de tant en tant em preguntava si havia estat una bona idea deixar The Commotions. La reunió d'un mes del grup, tres setmanes d'assajos i una de concerts, va ser molt divertida, però ja en vaig tenir prou. Em va fer adonar que estava molt satisfet d'haver pres la decisió que havia pres. La reunió va confirmar que havia quedat fart d'anar de gira amb tot un xou de rock. Quan formes part d'un grup sempre hi ha baralles, mentre que si es tracta del meu xou, és meu.

Tot i això, Broken record el va enregistrar amb banda. Per què?

Perquè algunes cançons demanaven una secció rítmica de rock.

Se sent com un "disc trencat"?

De vegades. Però no sempre. La cançó Double happiness , del final del disc, resumeix bé la meva vida: de vegades em sento genial, de vegades em sento fatal. Broken record em sembla un bon títol. És una idea trista, però moltes cançons ho són.

El disc el presenta per primer a cop a Catalunya en format de trio.

Anar de gira amb tot un grup no és el que vull que sigui la meva feina diària. Amb el trio és una mica diferent. Encara és un grup, encara té alguns dels aspectes d'anar de gira amb grup que no m'agraden, però no tots. Tocar sol és molt més fàcil pel que fa a la logística, el repertori pot ser més flexible i puc establir més intimitat amb el públic. Però he anat de gira en solitari durant força temps i tenia la sensació que havia arribat a un punt en què era massa professional. I quan arribes a aquest punt, has de fer una altra cosa. Si volgués mantenir aquest format, potser hauria d'aprendre a tocar el piano, alguna cosa perquè fos diferent. L'Small Ensemble és una petita banda maca. N'estic molt content.