Publicitat
Publicitat

Els científics creuen que va xocar contra la cara oculta de la Lluna i va originar muntanyes

La Lluna va tenir una germana

A la cara oculta, la Lluna hi amaga molts secrets. Un és que segurament va tenir una germana més petita en grandària, encara que igual en edat. Juntes, orbitaven al voltant de la Terra, segons un estudi de la Universitat de Califòrnia que avui publica Nature. Però la seva relació va acabar en una col·lisió precisament en aquesta part de la Lluna que queda amagada als nostres ulls. Aquest dramàtic xoc va trastocar el nostre satèl·lit i explicaria la formació de moltes de les muntanyes, els cràters i, en definitiva, la configuració geològica d'aquest cantó del satèl·lit. Entre altres coses, podria donar sentit a l'asimetria que existeix entre els dos hemisferis lunars.

Model acceptat

Ja fa anys que la comunitat científica va donar com a bo el model teòric que explica la formació de la Lluna. Diu que es va crear quan un cos que gairebé tenia la mida del planeta Mart va col·lisionar amb la Terra. El xoc violent va arrencar del nostre planeta el material que va donar lloc al satèl·lit. Però també fa temps que es creu que la Lluna no estava sola. "Des de l'any 1999 s'han presentat càlculs que demostren la viabilitat que en aquest procés de col·lisió es generés més d'un cos, en definitiva, que la Terra en aquell moment tingues més d'una lluna", explica Salvador Ribas, astrofísic i director científic del Parc Astronòmic del Montsec.

Segons el model que proposen els investigadors, la Lluna i la seva germana, amb un diàmetre tres cops més petit, es van formar alhora i van compartir òrbita durant milions d'anys fins que van acabar xocant.

"És evident que aquesta segona lluna, pels efectes de la gravetat de la lluna principal (la nostra Lluna), no podria sobreviure gaire temps, s'estima que unes desenes de milions d'anys", diu Ribas. Molt poc temps si es compara amb els 5.000 milions d'anys des que es va formar el sistema solar.

Xoc entre germanes

La col·lisió entre els dos satèl·lits es va produir a una velocitat que els investigadors qualifiquen de relativament baixa: menys que la velocitat del so. Aquesta dada és important perquè si hagués estat més elevada, el resultat de l'impacte hauria estat un forat en comptes d'una elevació del terreny que formés muntanyes.

De fet, els molts cràters que hi ha als dos hemisferis de la Lluna es van formar per l'impacte dels meteorits, que anaven a més velocitat que el so. Aquest xoc relativament més lent va fer que el resultat geològic fos diferent al de la cara visible: més muntanyes. "Si aquest impacte hagués tingut lloc a una velocitat lenta no produiria un forat, és a dir, un cràter, a la superfície, sinó una mena de procés de barreja en què el material de la lluna secundària s'escamparia per la Lluna", explica Ribas. Fruit d'aquest xoc, "el relleu lunar seria més muntanyós al cantó de l'impacte i més llis al cantó visible per nosaltres", explica Ribas. Els autors de l'estudi també creuen que l'impacte pot tenir relació amb l'asimetria que hi ha entre l'escorça dels dos hemisferis lunars.

A la part oculta, l'escorça és més gruixuda, fet que té importants conseqüències geològiques. Fa que l'ascensió de lava a la superfície sigui més difícil i, per tant, impedeix que es formin els mars de colades de lava que sí que s'observen a la cara visible de la Lluna.

Algunes pistes

Per arribar a concloure que la Lluna va tenir una germana, els investigadors han fet servir dades de les exploracions que s'han pogut fer sobre la cara oculta de la Lluna, que els soviètics van veure per primer cop el 1959. "Té una orografia diferent a la de la cara visible, marcada per la presència d'àrees muntanyoses més pronunciades", explica Ribas.

Aquest contrast entre els hemisferis lunars ha donat peu a moltes altres especulacions. Sempre s'ha cregut que la cara oculta estava més ferida perquè estava orientada a l'espai i, per tant, estava més exposada a la caiguda de meteorits. El nou model explica la diferència per l'impacte de la lluna secundària.

Segons els mateixos autors de l'estudi, per acabar de confirmar l'existència de la germana desapareguda cal recollir mostres de materials i analitzar-los. Si s'estableix l'edat dels materials i la seva composició es podrà acabar de comprovar si el model matemàtic que proposen realment lliga amb les dades dels altres estudis ja acceptats sobre el procés de formació de la Lluna. "Caldria una confirmació in situ, portar material d'aquella banda de la Lluna, cosa que de moment no està prevista en el programa espacial", corrobora Ribas.

Més continguts de