Societat 11/06/2012

Manuel del Castillo: «Aquí no passen coses tan divertides com a 'Polseres vermelles'»

Metòdic Manuel del Castillo (El Ferrol, 1956) considera clau tenir un projecte estable perquè els professionals se sentin implicats en l'hospital en un difícil moment de retallades. L'organització acaba de rebre un premi per la seva gestió humana

Sara González
4 min
Manuel del Castillo fa nou anys que gestiona Sant Joan de Déu, on reconeix que hi ha un clima i un ambient "molt especials".

To seriós, celles arrufades, no li agrada que el fotografiïn. Però quan parla dels nens ho fa amb un somriure contingut que no dissimula la devoció per la seva tasca. Manuel Castillo, metge de família, dirigeix l'Hospital Sant Joan de Déu des de fa nou anys, una institució que ha rebut el Premi Factor Humà Mercè Sala per la gestió de l'organització.

Amb aquest premi, ¿són la prova que es pot gestionar bé un hospital malgrat les retallades?

Estem molt contents, perquè és un premi que reconeix l'humanisme, la resposta dels professionals davant la crisi. Normalment els hospitals rebem premis per temes científics, però mai per coses així. És com un regal a l'esforç que han hagut de fer els professionals per assumir les retallades sense deteriorar el clima ni el tracte amb els pacients ni els serveis. Per la resta, no és tant la gestió com la resposta de la gent.

¿I com han aconseguit una bona resposta d'uns professionals als quals se'ls ha retallat el sou?

Els professionals de Sant Joan de Déu estan molt compromesos amb l'organització i això ha sigut clau. Tenim un projecte estable i amb valors, uns aspectes fonamentals perquè els treballadors se'n sentin partícips. El problema en altres hospitals és que els gerents canvien cada dos anys i els projectes també i al final és molt difícil que la gent es comprometi. També és important cuidar la gent, procurar que els professionals tinguin autonomia, rebin suport i se'ls reconegui. El nostre lema és ciència i humanisme.

Com és aquest projecte?

Primer, procurem un hospital segur, amb protocols per minimitzar els errors assistencials. També volem que sigui un hospital sense dolor. Tenim teràpies suficients perquè un nen no pateixi dolor, ni tan sols el d'una punxadeta. Això ha canviat radicalment en els últims anys com arriben els nens al quiròfan. I està molt lligat a l'objectiu de ser un hospital amic. Tenim pallassos, músics i fins i tot gossos que els acompanyen quan s'han de separar dels pares per fer-se tractaments o intervencions, i que ajuden a evitar drames i a disminuir la tensió del nen.

En part gràcies als voluntaris.

Sí, n'hi ha prop de 300. Poden semblar coses poc importants, però nosaltres donem als pallassos i als músics, entre d'altres, la mateixa importància que a temes científics. Per a un nen que ha de venir amb certa freqüència, si cada vegada que entrés a l'hospital fos un drama, seria devastador per a ell i per a la seva família.

¿La sèrie Polseres vermelles ha canviat la percepció del que significa l'hospitalització d'un nen?

És una sèrie, una cosa historiada i dramatitzada, no és la realitat d'un hospital. Té per objectiu entretenir i sensibilitzar, però no ha canviat la vida de l'hospital, aquí no passen coses tan divertides.

Com funciona el consell de joves de l'hospital?

Els adolescents són els grans oblidats dels hospitals. El consell de joves està format per 12 nois i noies d'entre 14 i 18 anys, alguns amb càncer, d'altres amb malalties cròniques o amputacions. Coneixen bé l'hospital i jo em reuneixo dos cops a l'any amb ells i em fan propostes, com ara tenir un espai propi on puguin reunir-se i posar música. Són molt divertits, entusiastes i madurs. També és important per a ells la transició a l'hospital d'adults, on passen a ser un més, i per a ells resulta dur. Tenim una unitat específica que els fa un acompanyament.

També incentiven la innovació?

Donem suport a la gent de la casa que té idees. Se'ls ajuda a fer el business plan , a buscar la patent, a fer el prototip... Ara tenim una patent d'un aparell per mesurar els graus d'estrabisme. I també un sistema per a smartphone que, introduint-hi les al·lèrgies alimentàries que tens, llegeix els codis de barres dels productes dels supermercats i et diu si el pots prendre o no. Els hospitals som uns centres d'assistència però també de coneixement.

¿La crisi es tradueix en més afluència a l'hospital?

Al contrari del que molts pensen, al nostre hospital no augmenten les llistes d'espera, sinó que estan disminuint. D'una banda ha baixat la natalitat. I de l'altra la hipòtesi que tenim és que hi ha molta immigració que ha tornat al seu país, perquè ens arriben menys nens. La càrrega assistencial ha baixat prop d'un 3%.

¿Les xarxes socials estan canviant el sistema assistencial?

Si volem consolidar-nos i créixer com a centre de referència hem de ser capaços d'atendre un malalt allà on sigui. Amb el projecte Hospital Líquid tenim un sistema per atendre els nens diabètics a través d'una consulta virtual. Poden accedir-hi per internet, via SMS, fax o WhatsApp, i en horari diürn sempre hi ha algú que els respon. En un any, de 80 descompensacions hem passat a dues. Això demostra que podem sortir de les parets i anar més enllà, tot i que implicarà un canvi en l'organització de l'hospital.

Se'l veu a gust en aquest hospital.

Aquí hi ha un clima i un ambient molt especials, un patrimoni que tinc la responsabilitat de conservar. Quan en altres llocs la gent estava amb pancartes, aquí seguien amb ànims. M'ha tocat la loteria.

stats