Maria Antònia Perelló: “La societat d’avui és encara bastant medieval amb les dones”

S’ha mogut sempre entre els llibres que han forjat la literatura catalana. Maria Antònia Perelló Femenia (Inca, 1957) és una de les persones que coneixen més bé els poetes que, des de Mallorca o bé a cavall entre l’illa i Barcelona, van deixar una empremta en la Renaixença. Va ser la responsable de publicar la Poesia completa de Joan Alcover, del volum també de poesia De l’Alba al migdia i altres poemaris,de Guillem Colom, i de diverses antologies poètiques de Miquel Costa i Llobera. Ha biografiat Joan Alcover i Josep Maria Llompart. Però a més d’estudiar l’obra aliena, és autora d’un llibre de poemes, Rèquiem esfullat, i de dues novel·les, El crepuscle d’un home (2006) i, molt recentment, La venjança del lliri, amb la qual va guanyar a finals del 2015 el premi Ciutat de Manacor de novel·la Maria Antònia Oliver. L’autora assegura que es va trobar amb els dos personatges protagonistes quan preparava l’edició crítica del poemari Tradicions i fantasies de Costa i Llobera, i a partir d’un fet històric va transitar entre finals dels segles XVI i XVII per inventar una història d’amor, de venjança i de lluites socials.

Abans de res, ¿ens podria fer cinc cèntims de La venjança del lliri?

És la història d’amor frustrat entre dos personatges reals de la noblesa mallorquina, Isabel Anglada i Nicolau Rossinyol. Des del punt de vista històric, aquest episodi d’enamorament, rebuig i calúmnia és a l’origen del gran conflicte que enfrontà a Palma no només les respectives famílies, sinó els veïns de Canamunt (barri de l’Almudaina) i Canavall (barri del Born, a la part baixa de Ciutat). Aquest conflicte començà el 10 de març de 1598 i durà 70 anys, que no és poc. La novel·la, en tot cas, se centra només en els anys que van del 1598 al 1604 o 1605. S’inicia amb la petició de mà d’Isabel Anglada per part de Nicolau Rossinyol, que és rebutjat pels pares d’ella i comença a malparlar-ne. Els Anglada (de Canamunt), ferits en el seu honor, ataquen per sorpresa els Rossinyol (de Canavall) i a partir d’aquí es desenvolupa tota una història de venjances i revenges que m’ha permès fer un viatge cap a una Mallorca molt llunyana i desconeguda, tremendament violenta, cosa que trenca tots els tòpics de la calma de Rusiñol, la vida d’or de Joan Alcover o el retrat que en féu Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat.

Des d’aquest punt de vista, ¿la considera una novel·la històrica?

Parteix d’un conflicte real i l’embolcall és la Ciutat de Mallorca a l’època: l’escenari, els costums, les formes, el vestuari, tot està documentat. Molts dels personatges també ho són, però la història real i tota la història que invento em permet fer una reflexió sobre la condició humana. En tot cas, diria que és una novel·la que bascula entre el romanç històric i l’expansió onírica.

La condició humana pot definir-se amb un ventall molt ampli de qualificatius. Cap on apunta vostè?

Sobretot ho focalitzo en l’ errare humanum est, allò de Sòfocles que l’home tendeix a l’error. La persona, en la seva grandesa i la seva misèria, té la possibilitat de decantar-se cap al bé o cap al mal, i sovint tria el mal, que acabarà per destruir-lo. És més, habitualment on feim més mal és a les persones o a les coses que estimem.

De la història que relata a l’actualitat han passat cinc segles. ¿Diria que aquesta condició humana no ha canviat gaire?

L’amor i l’odi com a motors del món i de les relacions no són gaire diferents. L’ànima humana continua sent la mateixa, amb pocs matisos diferencials. Igualment, la societat d’avui és bastant medieval pel que fa a les dones i el sotmetiment a una estructura patriarcal. Els poders reial i eclesiàstic, que són molt presents a la novel·la, encara existeixen. I aquella Mallorca llunyana no és radicalment diferent, almenys en referència al pensament de les persones. Com que a mi, en fer la novel·la, el que més m’ha interessat és reflectir el perfil psicològic dels personatges, hi podem trobar nombroses similituds amb l’actualitat.

¿Fins a quin punt una autora sent limitada la seva llibertat per a la creació quan treballa la novel·la històrica?

Personalment m’he sentit amb una llibertat total perquè cadascun dels personatges, tot i que molts d’ells existiren, és una part de mi mateixa. M’hi sento identificada, sobretot amb Nicolau Rossinyol. Encara que sigui un personatge masculí, he pensat molt en el que sent o pot sentir un home quan és rebutjat i també expulsat, i aquest mateix rebuig el fa evolucionar cap a una personalitat més violenta, més dura, però també li fa començar una lluita per sortir-ne reforçat.

Vostè és experta en la literatura de la Renaixença, quan els autors es proposaren recuperar la llengua literària. Quina diagnosi faria de la llengua literària actual?

El llenguatge s’ha empobrit bastant, evidentment no només en la llengua catalana, perquè és un fenomen que afecta la literatura en totes les llengües. També és cert que el desprestigi lingüístic que ha patit el català ha fet que molta gent vulgui un llenguatge senzill i conegut en haver de llegir en català. Cal fer un esforç per recuperar les paraules i expressions en perill de desaparició, així com per fugir de la uniformització que ens imposa la globalització.