Maria Muntaner: "És una obvietat que la cultura ha de ser d'interès general. Però, ho és?"

Segueix les passes del seu pare, però té una manera diferent de caminar. L’empremta de Maria Muntaner (Palma, 1980) es fa notar a Lleonard Muntaner Editor, l’empresa que va fundar el pare, l’any 1994, i que ara porten entre ells dos i el seu germà. Assegura que sempre ha tingut “una convivència natural amb els llibres” i que, sense plantejar-s’ho gaire, sabia que es dedicaria a les lletres. Va estudiar filologia catalana a Mallorca i teoria de la literatura a Barcelona. Des de fa uns anys comparteix amb el pare les tasques pròpies de l’editor que treu entre 50 i 60 llibres a l’any al mercat de la literatura en català, originals i traduccions, i amb les dificultats afegides de fer-ho des d’una illa. Té una il·lusió que s’encomana.

Ets nascuda en l’època digital, però a Lleonard Muntaner sou exclusivament del llibre en paper. ¿No us decidiu per treure títols en digital?

Fa sis o set anys, jo deia: “Hem d’editar en digital”, davant aquella amenaça que senties cada dia que el llibre digital acabaria amb el paper. Fa molt temps que se’n parla, massa diria jo. Amb la celeritat actual dels avenços tecnològics, com el boom del llibre digital, si s’havia de complir la profecia ja s’hauria d’haver produït. En aquests anys ens hem adonat que els llibres digitals satisfan unes necessitats concretes, però hi ha una tendència a valorar el llibre com a objecte. Sé que conviuran. I les editorials, en general, prendrem una opció o l’altra segons l’obra.

Vares créixer entre una llibreria de vell i una editorial. Com a filla i ara com a mare, creus cert allò de “si tu llegeixes, ells llegeixen”?

És cert que els més petits actuen per imitació, però també ho és que a mesura que creixen a vegades ho fan per contraposició. Vull dir que la frase és bastant certa però no en tots els casos. A mi, més que no el fet de veure llegir i tenir llibres a casa, que també, em va influir molt anar per tot amb els pares. Si havíem d’estar a la llibreria de vell del pare, ens hi passàvem hores, però també, si anava a la presentació d’un llibre, nosaltres amb ell. I jo, això, també ho faig ara amb els meus fills: si ho veig prudent per l’horari o altres qüestions, venen amb mi a les presentacions, lectures i altres activitats. Crec que és bo que no hi hagi parcel·lacions i, per com jo ho he viscut i ho visc, als petits els agrada estar amb adults.

Creus que l’ofici d’editora s’aprèn?

Crec que neix d’un cúmul d’inquietuds literàries, de passió per llegir i descobrir autors, de les ganes de formar-te culturalment, d’una sensibilitat cap als llibres i de voler oferir qualque cosa que no trobes. Hem de pensar que moltes de les editorials petites i mitjanes que han sorgit els darrers anys, amb una tasca excel·lent, són iniciativa de persones que treballaven en grans grups o que, en una realitat editorial només marcada per aquestes macroeditorials, trobaven a faltar una edició més personalitzada, singular i més pròxima als autors, les llibreries i els lectors.

Què és el més difícil de l’ofici?

Per mi, sens dubte, el més difícil és dir que no a un autor. És clar que això depèn del caràcter, però a mi em costa perquè sento com si li tirés una galleda d’aigua freda a sobre. A les editorials mitjanes i petites ens arriben molts treballs que han estat rebutjats per les grans. Si no hi fóssim nosaltres, es perdria una quantitat de bons llibres esfereïdora. A les grans editorials pesen molt els criteris de mercat.

¿Feis llibres que sabeu que no es vendran?

Si només féssim els llibres que sabem que vendrem, faríem un mal favor a la cultura. És clar que feim llibres que quasi no es venen, però ho feim perquè pensem que fan una aportació valuosa a la nostra cultura. També cercam ajudes per a l’edició, la traducció, la promoció, etc. Però el pastís és massa petit i som molts els que les sol·licitem. Sovint penso que això que la cultura ha de ser d’interès general és una obvietat. I tot seguit em deman: “Ho és?”

Com a editora en català, estan ben connectats els distints mercats del nostre àmbit lingüístic?

L’objectiu de tots els editors en català és que els llibres que publicam se situïn, amb tota naturalitat, a tot l’àmbit lingüístic. Per als de les Illes, ocupar un lloc a les llibreries de Catalunya és molt important, encara que porta anys de feina. També em consta que les editorials catalanes independents tenen molt interès a ser presents a les Illes. En tot cas a Catalunya han sorgit moltes llibreries petites i propositives, que a més fan com de centre cultural (No Llegiu, Calders o La Impossible, entre d’altres) amb les quals s’estableix una relació molt directa i freqüent.

¿Consideres les sèries televisives un aliat de la literatura més que no una competència?

El nivell d’algunes sèries és altíssim pel que fa al treball de la trama narrativa, com maneguen els temps, com està tot ben lligat i, a més, fan constants picades d’ullet a la literatura. Una de les sèries que em va al·lucinar va ser True detective, i em va dur al llibre en el qual, d’alguna manera, es basava: Galveston, de Nic Pizzolatto. La sèrie va fer que molta gent llegís aquesta obra policíaca que feia quatre anys que s’havia publicat i se n’havia parlat poc. A més, en general, hi ha molt de Shakespeare a les sèries, tant en els diàlegs com en la trama. Shakespeare continua ben viu.