“La pròxima generació no guanyarà esperança de vida, en perdrà”

Com a màxima responsable de salut pública a l’OMS, es pot dir que María Neira (La Felguera, Astúries, 1960) és la metge que pren el pols i la temperatura a un món en el qual emmalalteixen i moren milions de persones per causes que es podrien evitar. Recentment ha estat a Barcelona per participar com a ponent en el cicle Futur(s), que organitzen l’Obra Social La Caixa i l’Ateneu Barcelonès.

Cada any l’esperança de vida de la població ha augmentat una mitjana de mig any. Avui, als països rics, sovint se sobrepassen els 80 anys. Els nostres fills viuran tant?

No. Aquesta tendència s’està modificant, sobretot per les malalties no transmissibles, les cròniques, relacionades amb el nostre estil de vida, el sedentarisme i l’alimentació. Probablement, la generació següent a la nostra no augmentarà la seva esperança de vida, sinó que la reduirà. És molt dramàtic des del punt de vista de la salut pública. Sembla derrotista, però és així. Jo em vaig formar en endocrinologia i quan treballava a l’hospital mai veia nens de menys de 15 anys amb diabetis de tipus 2, estava relacionada amb l’obesitat i el sedentarisme dels adults. Avui els endocrins la detecten en nens amb freqüència. I el pitjor és que no passa per una decisió individual. Creixem i vivim envoltats per una obsessió pel menjar i vivim en un entorn que no propicia una vida activa. Mai hi ha hagut una societat tan sedentària com la d’ara.

Hem construït ciutats obeses?

Dissenyem ciutats gàbia, on el ciutadà no té cap altra elecció que viure a l’entorn que li toca, i la seva capacitat d’elecció és molt limitada. He estat a Manila, i encara que vulguin caminar no poden, no tenen espais per fer-ho, és perillós i a sobre l’aire és irrespirable. A més a més, als països que tenien una alimentació tradicional basada en fruita i verdura ara se’ls bombardeja amb un altre tipus d’alimentació i cada vegada hi veus més obesos. Tot plegat té a veure amb la manera com vivim.

Com hem de canviar el xip?

És sentit comú. Qui vol viure en una ciutat on no pot respirar bé, on només hi ha cotxes? Hem de ser conscients que si anem a favor de la natura l’economia també puja. Els països més desenvolupats ja han passat per això, i tenen un medi ambient molt protegit. Vas a Suècia o a Noruega, països on fa molt de fred, i la gent va a treballar en bicicleta i està mal vist anar-hi en cotxe. Si ets algú amb un cert nivell no vas a treballar en cotxe. Allà el cotxe (sobretot si és gros) s’associa amb la figura del looser, el perdedor, mentre que en altres països tenir un bon cotxe encara s’associa amb l’èxit.

Recentment, des de l’Organització Mundial de la Salut heu presentat un informe demolidor sobre la quantitat de morts a causa de la contaminació.

Sí, donem dos missatges, un de positiu i un de negatiu. El negatiu és que hi ha 12,6 milions de morts anuals relacionades amb factors de risc mediambiental, efectivament, i això és inacceptable. Quan parlem d’una epidèmia per algun agent infecciós, parlem de milers de morts. Aquí parlem de milions de morts cada any per riscos ambientals que podríem evitar, com la falta d’aigua potable i de sanejament, l’absència d’un clavegueram, d’un lloc per defecar... A l’Àsia o a l’Àfrica, la defecació a l’aire lliure és comuna, els excrements entren a l’aigua, els agents infecciosos també... I així no s’acaba mai.

Ha dit que l’informe també té un missatge positiu. Quin?

La part positiva és que si es prenen les mesures adequades es poden salvar moltes vides.

De totes aquestes morts, ¿quantes són atribuïbles a la contaminació atmosfèrica?

Uns set milions de morts, i la resta és atribuïble al que comentava abans, i a l’ús de substàncies químiques innecessàries, a l’exposició a pesticides, a condicions de treball dolentes...

Quan hi ha una crisi com el Zika o l’Ebola, des dels països rics pensem a contenir el contagi. Però, ¿no hauríem de pensar més a canviar les condicions de vida als països on sorgeix?

S’inverteix més en la resposta que en la prevenció. Es posa èmfasi en el control, però cal anar a les causes. Pensa en el Zika. Per què el Brasil no va invertir en un sistema de clavegueram? Això no hauria passat amb un sanejament adequat. El mosquit que transmet malalties viu en espais de pobresa, on no es gestionen els excrements, on hi ha aigües estancades.

Als països rics també ens agafen moltes paranoies quan l’OMS i els organismes associats parlen de riscos alimentaris, com ara menjar carn vermella. Exagerem?

En aquest cas hi va haver un problema nostre de comunicació del risc. Es tracta de promoure estils de vida diferents, saber que hi ha factors de risc i que és la suma de tots el que té un impacte. Si prens carn cada dia tres cops, doncs el risc existeix. Però això no vol dir que no en puguis menjar amb moderació. I també depèn de quants elements de risc hi sumis. Si fumes, beus, no fas exercici... compres més números. Però crec que el sediment que al final va quedar és que cal ser més racional en el consum de carn vermella.