Màrius Serra: “L’enginy és perillós perquè pots arribar a matar per un joc de paraules”

Hortenc militant, em rep a casa seva, que és plena de llibres, jocs i fotografies. L’entrevista té lloc un dimarts, el dia que es concentra a fer tots set encreuats que publicarà al llarg de la setmana a La Vanguardia.

Quin va ser el primer joc que el va atrapar?

De nen, a Matadepera, jugava a El Palé, la versió catalana del Monopoly. Però el primer joc que em va fascinar va ser l’Scrabble. El recordo de quan feia classes d’anglès: posaven les lletres i jo formava paraules i pensava “Això és collonut!”

I quan va saber que, d’aquest entusiasme lúdic, en podia fer un ofici?

Una cosa és aquesta darrera fase en què he fet jocs de taulell, de cartes i de daus gràcies a l’ entente cordiale que tinc amb l’Oriol Comas. I això és recent, d’uns cinc anys. Però els mots encreuats me’ls vaig trobar de ben jove i em van donar la independència vital. Primer vaig voler fer amb uns companys la primera revista de mots encreuats en català, que es va dir Més, l’any 1987. A partir d’allò, ens van començar a contractar els mitjans de comunicació. I el Tísner em va fitxar com a hereu seu el 1990.

Són 25 anys fent encreuats. Els deu elaborar ja amb els ulls clucs.

Puc trigar 40 minuts, però anant molt fort! Hi ha una part mecànica, que al Tísner li feia la dona amb fitxes de Scrabble comprades a Londres i retocades per fer-hi les ces trencades i tot. Però la nostra generació ho fem amb ordinador i ja és gairebé un tràmit. On has d’abocar dedicació és en la definició.

L’han renyat pel carrer per un joc de paraules que els ha tingut massa temps trencant-se la closca?

Sobretot pels jocs que faig a la ràdio, sí. I, amb els encreuats, sempre apareix algú, un senyor gran, una senyora... I et diuen “Jo t’acabo...” o “Em costa molt”. Però el salt el vaig notar quan vaig començar amb l’Antoni Bassas a fer un microencreuat a la ràdio: tot i ser una sola paraula, el seu impacte és molt més gran.

S’ha trobat mai amb alguna definició seva que, temps després, no sabia resoldre?

Sí, i tant. Fa mil anys, una amiga en una festa em va agafar i em va plantar La Vanguardia al davant i, au, va engegar el cronòmetre. I em vaig maleir els ossos. Però, vaja, és habitual ser el caçador caçat.

Presenta ara quatre jocs de cop. Què els agermana?

Després de tenir el joc mare Verbàlia, que era com els jocs reunits Geyper, vèiem que no era transportable i, a més, era car. I ens vam dir: ¿i si fem jocs portàtils? Se’ns va acudir presentar-los dins d’uns pots i fer-los passar com a producte de la terra. Perquè, de fet, vivim la llengua amb aquesta sensació, que és un producte de la terra. Els jocs són de daus o de cartes i van destinats a públics diferents.

Els jocs juguen en favor del català?

La llengua desperta aquí molt d’interès, però sempre és polèmica. Posant-hi el joc entremig ho amoroseixes: pots acostar-te a les arestes de la correcció lingüística des de la informalitat d’unes regles de joc. Ja no discuteixes si és correcte o incorrecte, sinó si és vàlid o no respecte a unes normes pactades. I podem pactar jugar amb el diccionari Alcover Moll. Tant de bo al País Valencià i a les Illes hi hagués més joc.

S’hauria d’ensenyar més a jugar?

Ensenyar és un mal verb, si parlem de joc. El millor del joc és la seva gratuïtat. El que s’ha de fer és practicar-lo. Introduir-lo en un programa teòric educatiu... em preocuparia. Però els valors que es descobreixen jugant són extraordinaris. Aprens coses, però sobretot aprens a relacionar-te. I t’ensenya a no barrejar nivells de realitat. Molta gent no és jugadora i no té flexibilitat i barreja nivells. Són els que en una relació laboral introdueixen qüestions personals. O que en un treball en equip sobrepassen la seva parcel·la. Sempre que no t’obsedeixis, jugar et fa molt més savi socialment.

Quan llegeix literatura, pot endinsar-se en el sentit i la història, o se li’n van els ulls a possibles anagrames, palíndroms o calemburs?

Aquesta és una qüestió delicada, que he viscut amb intensitat durant molts anys. És la síndrome del corrector: t’han llegit la novel·la de dalt a baix però no saben dir de què va. Hi ha el perill de l’enlluernament, oi? Procuro conviure en la doble velocitat. M’endinso en la globalitat del text, però això no m’impedeix apreciar la refulgència d’un joc de paraules intencional. Durant molts anys en vaig ser un col·leccionista fins a extrems obsessius per escriure el Verbàlia. I vaig descobrir que hi ha autors que m’agradaven perquè tenien aquesta relació amb la llengua. Autors com Cabrera Infante no podien parlar un quart d’hora seguit sense enfilar-se a fer jocs de paraules i relacions.

I li ha passat això?

I tant. No ho defujo, però intento moderar-ho. Crec que forma part de la mateixa potència de la llengua. Però és que escriure sempre és posar paraules en joc. Ara bé, l’enginy és perillós perquè pots arribar a matar per un joc de paraules. I acabes canviant el sentit d’una frase per poder colar un joc de paraules bo. Jo mateix hi he caigut de quatre potes més d’una vegada. És una temptació inevitable.