“Em va semblar que el Johan va estar sempre buscant el pare”

David Trueba va explicar un dia que els taxistes, amb el pas dels anys, l’havien anat reconeixent de tres maneres diferents: “El germà de Fernando Trueba, el marit d’Ariadna Gil i l’amic de Pep Guardiola”. Tu ets la dona d’Armand Carabén, la mare de David Carabén i l’amiga de Danny i Johan Cruyff. Però qui és Marjolijn van der Meer?

No m’ha importat mai estar a l’ombra. A vegades, pots aconseguir més coses des d’aquesta segona fila que no pas donant la cara. Potser és una postura una mica covarda, però tens més temps per reflexionar.

Vas néixer a l’Holanda de la Segona Guerra Mundial.

Sí, a l’Hivern de la Fam, el de 1944. El sud d’Holanda ja estava alliberat i al nord encara hi havia els alemanys. No hi havia menjar i la gent s’havia de buscar la vida. Sembla que el meu naixement va ser l’espurna d’esperança de la família. La mare era pianista però es va sacrificar deixant de fer concerts per dedicar-se als nens. I el meu pare tenia un laboratori on feia dentadures postisses.

Què vas estudiar?

El batxillerat, però era un cul de mal seient. Des dels tres anys feia dansa i tothom em deia que fos ballarina. I quan em deien què havia de fer, jo volia fer alguna altra cosa. Vaig guanyar un premi de pintura i vaig anar un parell d’anys a Belles Arts, però al final res.

I amb la família vau anar a viure a l’altra punta de món.

El 1954 vam anar a Nova Guinea, que encara era colònia holandesa. Era superprimitiu. Va ser el millor que em podia passar. Veus que el món és tan gran, amb tantes maneres de pensar! La colònia europea feia classes junta i amb 9 anys anava amb noies de 18! Tot això et forma moltíssim. Tinc una mica d’idea de malai, tot i que no podria parlar-lo. A Holanda es comença molt aviat amb el francès, l’anglès el parlo força bé, l’alemany també, que era obligatori al batxillerat tot i que als pares no els preocupaven gaire les notes d’alemany perquè estava mal vist pel record de la guerra.

Com vas arribar a Catalunya?

La meva mare va ser a Barcelona l’any 52, passant unes vacances amb uns amics holandesos. I en un moment donat vaig dir que volia fer castellà, i la mare va dir que Barcelona no seria el millor lloc per aprendre’n. Fixa’t que l’any 52 ja tenia clar que hi havia català. La van portar a Vallvidrera, a una ballada clandestina de sardanes, i ho explicava com una aventura! Total, que vaig venir a fer de recepcionista en un càmping de la Costa Brava.

I Cupido va disparar la fletxa.

Sí, vaig fer autostop. La meva generació estava influenciada per Jack Kerouac, els Beatles, el Maig del 68... i l’autostop era la manera barata de relacionar-se. Un dia vam sortir a sopar, i em va tocar a mi fer parar els cotxes perquè com que era la rossa feia de ganxo [riu]. Va parar l’Armand, i resulta que una de les noies, que era catalana, el coneixia perquè era amic del seu nòvio. I així ens vam conèixer. L’Armand i l’amic van quedar per sopar i li va dir que, en realitat, el que volia era que hi anés la rossa. I aquí em teniu.

Però us portàveu uns quants anys.

Cartorze. Ningú ho diria. Vam connectar molt.

Ho van entendre bé, a casa teva?

Quan ho vaig dir per telèfon s’hi va haver de posar el meu germà, perquè els pares no ho veien clar. A l’octubre, acabada la temporada del càmping, vam anar a Holanda i els hi vaig presentar. L’Armand era tan extraordinari que queia bé a tothom. Ens vam conèixer al juliol i ens vam casar al desembre. Em va dir que als 37 anys n’havia passat molts de solter, i que ara que m’havia trobat, ja ho tenia. I em vaig casar a S’Agaró. A Holanda molta gent va dir que com podia ser que anés a viure a un país feixista. La família era liberal, però teníem arrels socialistes. L’àvia materna era una fanàtica de les barricades i que les dones no portessin sostenidors [riu]. Una de les primeres persones que vaig conèixer en la meva nova vida catalana va ser Josep Pla. I el periodista Manuel Ibáñez Escofet. Tot el que feia olor de llibertat eren els nostres amics. Un dia vam conèixer l’Agustí Montal i em diu que a Holanda teníem un tio que era boníssim, que l’havíem de portar.

El cas és que el teu marit, que era el gerent del Barça, comença l’operació fitxatge de Cruyff.

Sí. Des del primer moment que ens vam conèixer ens vam caure molt bé. Jo estava embarassada i la Danny també. Ells volien ampliar horitzons. Durant els mesos que el fitxatge no avançava vam parlar molt per telèfon. En les primeres negociacions l’altra part no podia ni xiuxiuejar d’amagat perquè jo ho entenia tot.

I un dia d’agost de 1973, després que l’Armand tanqués l’acord a Holanda, baixen per l’escala de l’avió, al Prat, aquest jove [en veiem la foto] de cabells llargs i la seva dona.

Els vam anar a rebre a l’aeroport i ja havíem quedat per anar a Castelldefels a veure cases amb el cotxe de l’Armand. Al final se’n va anar a viure al carrer Cavallers, a Pedralbes.

Com descriuries aquella època?

Ens estimàvem molt. Hem passat tantes coses junts! Som amics i germans. M’ho vaig passar molt bé, vam riure molt! Vaig ajudar-lo quan va gravar anuncis. Quan va fer el dels calçotets Jim em va dir: “Sobretot, no vull sortir en calçotets!” [riu]. No necessitaves gaire per veure que el Johan era un líder. I amb una personalitat molt positiva. Sempre m’han dolgut molt els atacs que ha rebut. Que si era un pesseter. Era el contrari. Era un home supergenerós en tot. En l’amistat, quan coneixia la gent. Mai a la vida va negar un autògraf. Mai he pogut dir una cosa lletja del Johan. Mai m’ha decebut. Bé, ens va decebre quan el Núñez el va fitxar d’entrenador. No ho volíem.

Doncs va ser clau per a la història del Barça.

Sí, esclar, i l’Armand sempre deia que el Johan era professional i vivia d’això, que havia de triar, i ho va fer.

Recordo haver vist jugar el Johan i, invariablement, al final de cada partit, quan anava cap al túnel de vestidors, aixecava el cap, mirava la llotja i saludava la Danny.

Un matrimoni fantàstic. Es compenetraven molt. No hi hauria hagut el Johan com a tal sense la Danny. El feia tocar de peus a terra, li discutia les coses que no veia clares, però no l’influenciava, com van dir amb el Rexach. Ella no s’hi ficava. L’aconsellava. Vam passar moltes tardes de desplaçaments juntes, amb la Danny i la dona del Michels, l’entrenador.

Aquesta foto també expressa tota una època. Un gris obliga el Johan a abandonar el camp perquè l’àrbitre l’ha expulsat.

El Johan ho protestava tot. Els holandesos som així, quan creiem que tenim raó...

Ell va dir, a la seva autobiografia: “La típica mentalitat catalana és opinar, però no passar a l’acció. I això no ho entenc, perquè dic el que penso amb la idea de fer alguna cosa, la que sigui”. Hi estàs d’acord?

Absolutament. Els holandesos, com que som d’un país superpetit, vam comprendre de seguida que Catalunya era un altre país. I que tenia els avantatges i les mancances de país petit. Una mica de complex i, a vegades, creure’s els millors. Aquí sempre m’ha decebut que quan dic “Som-hi” la gent no es belluga. Com amb la independència. Som-hi. Una mica més d’energia. Ara sembla que sí, però tot costa.

17 de febrer de 1974: 0-5 al Bernabéu.

L’Armand va anar a Madrid. Em va explicar que va seure a la llotja, amb el Josep Lluís Vilaseca, i que estaven acollonits. Es van agafar de la mà. No sabien quan cridar ni quan callar. Sempre m’ha fet molta gràcia imaginar-me’ls agafats de la maneta! [Riu.]

En una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, en Johan va revelar que si no va anar al Mundial del 78 a l’Argentina va ser perquè van entrar a robar a casa, a punta de pistola, i no volia deixar la família sola mai més.

Sí, van culpar la Danny, però va ser a causa d’això. Recordo que els nens anaven a la mateixa escola i quan jo els deixava anava a casa d’ells. A Holanda és costum prendre cafè a mig matí. Aquell dia vaig veure policies. No m’ho podia creure. Van estar lligats al radiador. Va ser horrorós. I ell va triar la família, perquè va ser important a la seva vida. No va ser un èxit d’ell sol. També el devia a la seva dona i a l’escalf de casa seva. I els amics també li fèiem costat. Es va sentir estimat i va tenir una vida meravellosa. Donava seguretat en tot el que feia i deia. L’enyoro molt. Després de morir l’Armand, quan tenia algun dubte, l’hi consultava a ell. Sabia de tot. Fins al punt que quan operaven un jugador estava a primera fila mirant. Li agradava saber de medicina. Després d’arruïnar-se amb les granges ja no donava consells econòmics, però, què sé jo, parlaves amb ell de golf o de dòmino i en sabia un munt, i la Danny sovint li feia bromes sobre això.

Quin creus que va ser el cop més fort que va rebre a la vida?

Jo diria que la mort del pare quan tenia 12 anys. El va marcar molt. No m’ho va dir mai, però em va semblar que el Johan sempre va estar buscant el pare.

En quin sentit?

Aquesta cosa de la seguretat que tenia, ell buscava algú que l’hi donés. De fet, ell parlava amb el seu pare. No d’una manera santera, sinó com tanta gent fem amb els que ja no hi són i ens estimàvem. El Johan volia ser molt bon pare i ho va ser.

I ara quins plans tens?

Em dedico molt als nets. El fill gran és escriptor i traductor i viu a Suïssa. Té tres fills. I el meu altre fill, el Jofre, és actor i viu a Londres. I el David, que viu a la mateixa escala, m’encoloma els nens dia sí dia també, i m’encanta. Tots són nois, per això. A la vida m’ha faltat una nena. Ara busco una bona vellesa i gaudir de tot el que he viscut. Els meus fills em diuen que, per favor, escrigui. Tinc una biografia mig feta, però no m’hi veig. Mai no m’he donat importància. Però quan me’n vagi, els nets no sabran res de Nova Guinea ni d’Holanda, ni de la guerra. No he volgut ser mai protagonista. Per això no he fet mai gaires entrevistes.

Doncs gràcies, Marjolijn.

Gràcies que ho he pogut viure. Gràcies, Toni.