“L’originalitat no està en l’obra, està en la ment”

PalmaConsiderat per molts el millor fotògraf de paisatges de les últimes dècades, Michael Kenna (Widnes, Anglaterra, 1953) és una persona tan afable i oberta com contemplativa i intimista és la seva obra. Des de Seattle, on viu, ha viatjat a Mallorca per a la inauguració de l’exposició Michael Kenna, el paisatge del sentiment, que, organitzada per la Fundació Toni Catany, es pot visitar fins al 13 d’agost a Llucmajor. Kenna s’hi ha volgut quedar deu dies, per fotografiar paratges, llum i racons d’una illa que no coneixia. Sap bé el que cerca o, més ben dit, reconeix el que li transmet una energia que transportarà al paper, en uns processos tan llargs com la capacitat que té de mirar i veure-hi més enllà.

Les teves fotos transmeten una mena de mística que no se sol trobar en els paisatges, ni tan sols si ens situem al mateix punt que tu. ¿Cerques aquesta atmosfera o la crees?

El paisatge per a mi és com una gran església, un immens escenari de religiositat. Vaig néixer en un ambient fortament catòlic i, en la meva joventut, la religió era tan important per a mi que vaig arribar a entrar al seminari: volia ser capellà. Al cap d’un temps en vaig sortir i ara soc més agnòstic: ho qüestiono tot. He anat molt a les esglésies i, quan ets en un temple, no importa de la religió que sigui, hi descobreixes una llum, una atmosfera que et fa sentir una presència, diguem-ne déu, diguem-ne energia, que transforma la realitat del teu voltant. També en el paisatge notes que hi ha alguna cosa que no pots veure. Sovint em demano per allò que no puc veure i intento captar-ho en les fotos, siguin de paisatges, de confessionaris, d’una escola o bé d’un camp de concentració.

No retrates persones. Per què?

No, no ho solc fer. M’interessen més els espais que guarden la memòria de la presència de les persones. En tota absència hi ha una presència. Un cop, la professora de la guarderia de la meva filla em va demanar que fes fotos a les aules. Ho vaig fer, però me’n va haver de donar una clau perquè hi pogués anar quan els nens i les nenes ja no hi eren, a deshores o en diumenge. L’energia dels infants hi resta i s’hi percep. Igualment, m’interessa el paisatge com un escenari teatral: prefereixo fixar-me en el moment just abans de l’actuació o just després que acabi. Són aquests espais de temps els que t’activen la imaginació. De fet, m’agraden les imatges dels espais quan no són actius però tampoc morts, quan està a punt de passar alguna cosa o encara tenen molt viva la memòria d’alguna cosa, quan pots anticipar-te al que ha de passar o imaginar el que ha passat.

Si imagines, canvies la realitat.

És evident que una fotografia transforma la realitat. Al marge que tu i jo no veiem la mateixa realitat, fotografiar és triar el que vols convertir en la teva imatge, te’n vols apropiar així com ho veus tu, no un altre. A més, quan fas una foto estableixes un diàleg amb el que retrates, i a la foto hi queda l’energia, la connexió que s’ha establert. De fet, quan fotografio una palmera, no és ben bé la palmera el que m’interessa, sinó les connexions que estableix amb altres elements del seu voltant i amb mi mateix. Valoro les coses com a catalitzadors d’altres coses. No tant el que mostren, sinó el que suggereixen. És com un haiku: més que no el que diu, l’interès és tot el que suggereix amb el poc que diu.

Fins a quin punt pots controlar el resultat de les fotos després d’exposicions de fins a 10 hores? ¿Saps com sortiran o són una sorpresa?

Amb tants anys d’experiència, cada vegada puc preveure més com quedarà la foto. Això no em fa feliç: no vull saber exactament què acabarà sortint. No m’agraden les coses predictibles i jo no vull ser-ho. A mi el que m’agrada és el que és desconegut, el que té bastant d’incontrolable.

Per què et resisteixes a les tècniques digitals?

És la meva manera de fer les coses. Faig servir l’analògica de la mateixa manera que no faig formats grans, que en les últimes dècades ha sigut el que ha fet o fa gairebé tothom. Amb la càmera digital, els resultats són més ràpids i en molts sentits és millor, però jo miro les fotos digitals que he fet i mai les imprimeixo perquè m’hi sento desconnectat. Però encara que no faci digital, en cap cas penso que sigui la fi del món.

Es destaca la singularitat de la teva obra, especialment per la síntesi que fas dels paisatges. En quina mesura t’ho dona la tècnica?

El tema no és que dominis la tècnica, això és senzill i qualsevol ho pot copiar. El que importa és el que fas amb la tècnica. Tu i jo podem tocar un instrument i conèixer la mateixa tècnica, però la música dependrà del que fem cadascú. Ets tu que fas que la teva obra sigui singular. L’originalitat no està en l’obra, sempre està en la ment.

Què t’ha donat la fotografia?

Depèn de l’època. Quan vaig començar estudiant art, fotografia, a la universitat, la meva família era molt pobra, així que vaig haver de fer de tot, fotografia comercial i d’assistent de fotògrafs, perquè havia de subsistir. Per tant, llavors em va donar capacitat de subsistència. Quan vaig poder dedicar més temps al que considerava la meva obra, i fins ara, la fotografia m’ha permès establir una forta connexió amb el món, viatjar, moure’m, conèixer gent. Per tot això penso que la fotografia és una manera fantàstica de ser al món.