A l’Orient Mitjà ens coneixen millor que nosaltres a ells”

Sempre treballa sol, i s’encarrega absolutament de tot: filma, edita les imatges, escriu i fa les fotografies. Veure’l sobre el terreny és una lliçó per a qualsevol periodista. Mikel Ayestaran (Beasain, 1975) és reporter freelance en zones de conflicte des del 2005. Irònic i discret, difícilment parla sobre ell mateix. Ara per fi publica un llibre, Oriente Medio, Oriente roto (Ediciones Península), on relata les seves experiències.

¿Orient Mitjà surt tan poc a les notícies que cal publicar un llibre sobre aquest tema?

Orient Mitjà surt a les notícies, però això no vol dir que la gent entengui què passa en aquells països, ni hi situï els conflictes. Ho barreja tot. Per això publico el llibre.

Els definim a tots com a “moros”.

Sí, des de Tunis fins a l’Afganistan, i malauradament no crec que el meu llibre faci canviar aquesta mentalitat errònia.

O sigui, no en tenim ni idea.

A l’Orient Mitjà ens coneixen millor a nosaltres que nosaltres a ells. De fet, ells tenen molta més informació sobre nosaltres i tenen més interès a saber com vivim, que nosaltres a conèixer com viuen ells. Potser perquè nosaltres els mirem de dalt a baix, amb un cert menyspreu.

¿Hi ha similituds entre tots aquests països de l’Orient Mitjà?

Sí, moltes, i a l’hora de treballar com a periodista t’adones que, per desgràcia, es repeteixen les mateixes temàtiques en tots els conflictes de la regió: els cotxes bomba, les visites als hospitals, les entrevistes amb els familiars...

Però deu ser més difícil treballar en un país que en un altre.

Més que el país, el que ho dificulta és la situació. Per exemple, l’Afganistan és un país complicat logísticament. Es necessiten contactes, molt de temps i recursos per fer-hi una bona feina. Però per a mi el país més difícil és Síria. Ha quedat dividit informativament en tres zones: la dels kurds, la del règim i una tercera part on no hi pot treballar ningú. Això et fa impossible tenir una fotografia global i et genera molta impotència.

Quina altra situació li ha generat molta impotència?

Potser la crisi de refugiats a Macedònia. Quan hi vaig arribar, el tema gairebé no s’havia difós i em vaig quedar de pedra. Era una estació de poble amb cinc mil persones pujant a trens de l’antiga Iugoslàvia, com si fossin bestiar. Era dramàtic. Em recordava els trens nazis dels camps de concentració. I pensar que aquella gent venia de la guerra, s’havia jugat la vida al mar per arribar allà, al suposat somni europeu, i els rebíem així. “Benvinguts a Europa”, vaig pensar. Em va fer molta pena.

¿Això ha sigut el més dur durant tots els seus anys com a periodista?

Per a mi el més dur ha sigut veure com s’ha destruït la relació entre la gent en tots aquests països de l’Orient Mitjà. Per exemple, veure com ja no hi ha barris mixtos de xiïtes i sunnites a Bagdad. Crec que només queden tres barris sunnites a tota la ciutat, i se’ls tracta com si fossin un zoològic. O veure que el conflicte entre israelians i palestins ha desaparegut totalment de l’agenda, i no hi ha cap tipus de perspectiva que es pugui revifar un procés de pau.

Per això el seu llibre es titula Oriente Medio, Oriente roto.

Hi ha una doble destrucció. D’una banda, la destrucció física que han patit Alep, Homs, Mossul o Raqqa després de cinc anys de combats. Aquesta destrucció es podrà refer, de la mateixa manera que Beirut es va reconstruir i ara la ciutat és una altra, no té res a veure amb la ciutat de la guerra. El problema serà la reconstrucció de les relacions entre comunitats, entre sectes... La ferida psicològica és immensa.

I quina ferida psicològica ha deixat en vostè?

Jo he tingut molt clar que això del periodisme és una feina. No soc un idealista de la meva professió.

Però és una persona.

Haver estat en tantes guerres m’ha fet relativitzar molt més les situacions, i valorar molt més la importància dels meus, de la meva família, els meus fills. Abans era més nòmada, buscava més la soledat, l’aventura, i ara busco més espais de seguretat, potser per compensar tantes sensacions que he tingut en aquest temps.

¿Explica a la seva família el que veu a les guerres?

La meva filla té 8 anys i ja em comença a fer preguntes. Tot i això, la meva família ha tingut moltes sorpreses llegint aquest llibre, perquè s’ha assabentat de molts detalls que no coneixia. Jo no soc un periodista que vagi a primera línia de front, però en un país en guerra sempre et passen coses.

Quina és la pregunta més difícil que li ha fet la seva filla?

Ara vivim a Jerusalem, i quan veu discutir els seus companys àrabs i jueus sempre em pregunta: “Però qui va començar la guerra?” La resposta no és fàcil, i més quan tens els nens àrabs i jueus allà davant, esperant que contestis.

A quin altre país de l’Orient Mitjà portaria a viure els seus fills?

Jo crec que ara per ara els països més estables són Israel, els territoris palestins i l’Iran.