Mònica Esgueva: “Totes les seguretats a la vida són fictícies”

Després de treballar durant anys en una escola de negocis a París, Mònica Esgueva va fer cas de la seva vocació i es va formar en coaching internacional. Fruit de la seva experiència com a coach executiva i personal, Esgueva acaba de publicar 10 claves para alcanzar tus sueños (Zenith), on ens dóna les claus per guarir ferides del passat i assolir els objectius que ens hem marcat.

D’economista a coach. Com i per què va fer aquest canvi?

Vaig cultivar l’espiritualitat des de petita però vaig triar una carrera [ciències econòmiques] i un tipus de vida més convencionals, intentant ser com tothom. Emprendre el teu propi camí, ser diferent, no és fàcil. Treballava per a una escola de negocis quan em vaig adonar que no estava fent el que volia: contribuir a fer un món millor. I en els anys que em queden vull aportar el meu gra de sorra.

No és fàcil canviar.

Els canvis sempre comporten un grau de risc innat i sacrificis. No és un camí fàcil. Però som aquí per ser feliços, i és molt difícil ser-ho si estàs fent coses que no et nodreixen. Has de sospesar entre tenir una vida que et deixa buit per dins o prendre els riscos i fer els sacrificis necessaris per llevar-te cada dia amb alegria.

Al llibre dónes les claus per canviar de rumb si la vida que portem no ens agrada. Per on es comença?

Primer, tenir clar cap on volem anar, que no vol dir saber a què em dedicaré. És a dir, tenir una direcció general i fer petits passos en aquest sentit. No podem esperar a tenir-ho tot ben lligat per fer el pas perquè no funciona així, la claredat mental t’arriba a mesura que vas fent passos. Hi ha gent que diu que li fa por però la por no et passarà i s’ha d’arriscar, ser valent i tenir molta confiança en tu mateix perquè molts et diran que estàs fent una bogeria. També t’has d’adonar que totes les seguretats a la vida són fictícies. D’un dia per l’altre, tot es pot enfonsar.

Dir-ho és fàcil però hi ha qui està lligat a una feina que no li agrada i no pot canviar perquè ha de pagar la hipoteca a final de mes.

Tothom pot fer canvis, però és cert que s’han de vèncer moltes limitacions que ens posem nosaltres mateixos. I no voler canviar és una opció tan lloable com qualsevol altra, però el que hem de fer és perseguir les nostres il·lusions. No necessàriament passen per la feina, les podem buscar en la família o en les aficions.

Parles d’assolir somnis. De vegades, els somnis són irrealitzables i és poc realista aspirar-hi.

Per a mi els somnis són les il·lusions. Si no en tens, no val la pena estar viu. En què et converteixes? ¿En una màquina de fer coses? Al final, vegetes, i això no és estar viu. Tot és igual de realista. Els límits del que és possible i el que és impossible no són totalment objectius.

Què ens impedeix viure amb plenitud?

Que no ens coneixem prou. El primer pas és conèixer-se. I el segon, viure en el present. No vivim en el present; estem sempre preocupats pel que passarà o per coses que hem viscut o fet malament. I és impossible viure amb plenitud si ets aquí però el teu cap és en un altre lloc.

Mires molt cap a Orient. Què en podem aprendre de la filosofia oriental?

A fer les coses parant-hi atenció i a ser-hi present. Aquí no escoltem ni a les persones perquè ja estem pensant en què direm nosaltres. O estem amb els fills i en lloc de jugar estem pensant en els mails que hem de respondre. Són coses petites però que van lligades a emocions grans. La vida passa més ràpid del que ens pensem i ens hem de preguntar si n’haurem gaudit i si valia la pena preocupar-se tant. Les pitjors tragèdies que ens passen a la vida són les que tenen lloc al nostre cap, les que imaginem. I hem de pensar que el cervell no és capaç de diferenciar entre el que vivim i el que imaginem. Alguns pensaments són tan nocius que deriven en sentiments molt perjudicials.

Parles de la importància de tancar les ferides del passat.

És fonamental. La majoria de persones no són felices i estan sabotejant la seva vida per ferides del passat i per patrons que es repeteixen inconscientment des de la infància. Les ferides, amb el temps, les oblidem però això no vol dir que estiguin curades, continuen estant en l’inconscient.

També dius que moltes de les coses que ens limiten són les pròpies creences sobre un mateix.

Moltes vegades projectem una quantitat de problemes i restriccions en la vida que no existeixen com a tals. Hem de pensar que una creença no és més que un pensament que l’hem repetit tantes vegades que ens hem cregut que és una veritat absoluta.

El coaching s’ha posat de moda. Hi ha molt d’intrusisme?

Hi ha gent que s’hi dedica per vocació i d’altres que ho fan perquè han vist que hi ha mercat. De fet, cada cop hi ha més demanda, perquè ens adonem que hi ha coses dins nostre que no funcionen. Hi ha gent que fa un curs de cap de setmana i ja es considera coach. La paraula no significa res, s’ha de veure la preparació i l’experiència d’aquella persona.