Publicitat
Publicitat

"M'agrada inventar històries i convertir-les en roba"

Krizia Robustella: Doble premi "Podré continuar dues temporades més fent col·leccions" Les limitacions "Penses alternatives per arribar on tenies previst de la manera més econòmica i factible" Vestir-se "No porto mai la meva roba i tampoc en compro"

Krizia Robustella (Holanda, 1984) és la doble guanyadora de l'última edició dels premis del 080 Fashion Week, per la millor col·lecció femenina i millor col·lecció masculina. Somriu i agraeix les felicitacions dels amics i les estilistes de programes de televisió que s'apropen a la seva botiga taller. En surten carregades amb bosses (i dins probablement hi ha alguna peça de tàctel), un inici calcat a la història d'aquesta dissenyadora.

Al pis de dalt d'aquesta botiga va començar tot?

Després d'acabar els estudis a l'escola de moda Felicidad Duce, la meva mare em va animar perquè muntés el meu taller, per fer una primera col·lecció de veritat i començar a entrar en aquest món. Em va cedir el traster de la seva botiga de roba italiana (la que ara és la meva botiga) i m'hi vaig instal·lar. Netejant l'espai, vaig trobar unes bosses, plenes de xandalls dels anys 90, de tàctel. Me'ls va donar, els vaig destrossar, els vaig remodelar i vaig crear la col·lecció que vaig presentar a l'EGO de Cibeles, en què em van seleccionar per desfilar.

Un inici prometedor.

La veritat és que m'han sortit les coses bé des del principi i això ha ajudat perquè tot fos ràpid. He tingut molta sort.

Quina sensació produeixen els 20.000 euros del doble premi del 080 Fashion Week?

Està molt bé, tot i que no és com guanyar la loteria. Durant quatre anys no he parat d'invertir; a més ara se'ns acabava el projecte Bressol, ens quedàvem a l'expectativa de veure què passaria i fins i tot havia començat a canviar la manera de treballar, per acostumar-me a fer-ho amb menys diners i menys ajudes. Ara estic més tranquil·la, podré continuar dues temporades més fent col·leccions.

De les limitacions econòmiques se n'aprèn.

Sí. Vols fer estampats, cosir, incloure pedaços a la roba, però tot val diners. Penses: "Com faig la col·lecció si no ho puc pagar?". I et toca renunciar a coses, ho deixes per als Chanel. Les limitacions també tenen una part positiva: sempre penses alternatives per arribar allà on tenies previst de la manera més econòmica i factible.

No hi ha fórmules màgiques, però què cal tenir per dedicar-se a la moda?

Es necessiten diners i perseverança, s'ha de treballar moltíssim i disfrutar amb el que fas. Has de trobar l'equilibri: si treballes i no disfrutes, no es va gaire lluny. Jo, per sort, he trobat aquesta estabilitat; evidentment, hi ha dies que ho enviaria tot a rodar, però m'agrada molt el que faig.

Defineix la teva proposta: què entens per sport deluxe ?

Al primer Cibeles em van penjar aquesta etiqueta i des de llavors he decidit seguir amb la mateixa sintonia. És roba d'esport amb detalls de luxe, com brillants, corbatins i sabates de taló. En funció de la col·lecció pots fer-la més esport o més de luxe.

La teva roba explica moltes històries: la de la nena pija , el carajillo barrejat amb gàngsters, Los vigilantes de la playa o la relació entre un camioner i una prostituta.

M'agrada perquè puc inventar històries, convertir-les en roba. Vaig un punt més enllà, dono la volta a les coses, hi poso ironia, diversió i un fil narratiu. Trio temes que m'agraden o m'impacten. M'agrada suggerir, que la gent reconegui una història, i se'n pugui sentir part, quan vesteix la roba.

Quin valor dónes a la passarel·la?

Busco que la gent s'ho passi bé amb la roba i veient la desfilada. Que em diguin que han disfrutat amb el que han vist és molt gratificant. "I no han anat al cinema!", penso. En una altra línia, és la millor manera per donar-te a conèixer. La gent et veu, la premsa et veu, les estilistes coneixen la teva col·lecció i hi volen treballar. Reuneixes alhora premsa, amics, estilistes, fotògrafs, clients, bloguers, etc.

No desfiles sola.

No, els amics m'acompanyen sempre. També ve la mare, el meu nòvio i les noies de pràctiques.

És molt habitual trobar dissenyadors joves amb becaris?

Bé... en tinc des de fa tres temporades. Per acabar la formació s'han de fer dos mesos de pràctiques. Quan des de l'escola em van oferir tenir becaris vaig dir que no. Què els havia d'ensenyar? Era tota una responsabilitat. Finalment, hi vaig accedir i ara no sé viure sense elles. No estàs sol al taller, comparteixes opinions, t'obliga a organitzar-te, has de fer un horari... Fan tot el procés amb mi.

La gent et pregunta si marxaràs a l'estranger per sobreviure. El futur a casa nostra és molt negre?

De moment no tinc pensat marxar. Hi ha moments en què penses que així anirien millor les coses, però implica començar de zero. Una altre problema és que creiem que la resta del món és millor. Si a Londres destaques, aquí ja ets genial. No ens valorem, tenim molts complexos.

Krizia vesteix de Krizia?

No porto mai la meva roba, sóc un desastre. I tampoc en compro, sóc l'antítesi del que hauria de ser.

Més continguts de