Publicitat
Publicitat

Els escriptors Sílvia Alcántara, Rosa Cullell i Javier Zuloaga parlen de l'experiència de debutar en la maduresa

Mai és tard

"Iaia, oi que tu ets famosa?" La petita de les tres nétes de l'escriptora Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) està ben orgullosa de tenir una àvia que gairebé de la nit al dia, quan ja tenia 65 anys, es va convertir en un fenomen literari. Alcàntara feia dècades que escrivia "per necessitat vital" quan va veure publicada la seva primera novel·la, Olor de Colònia , l'any 2009 (Edicions de 1984). L'èxit va ser tan aclaparador que encara avui, 50.000 exemplars i deu edicions més tard, l'autora se'n meravella. Va arribar a desbancar Stieg Larsson de la llista dels més venuts en català.

Fa uns mesos, el mateix editor va publicar La casa cantonera , una obra que romania al calaix de llibres inèdits de l'escriptora des de feia anys. Encara en té una tercera sense publicar, i espera a retornar a la calma quotidiana per emprendre un nou llibre. Alcàntara és un exemple ben representatiu d'un fet amb altres noms propis: escriptors que debuten en la literatura a una edat més o menys avançada. Rosa Cullell, Javier Zuloaga i Xufo Llorens, tot un fenomen supervendes en novel·la històrica que va començar a escriure un cop jubilat com a empresari, en són altres bons exemples.

"M'havia emportat tants disgustos que ja no aspirava a publicar. Però continuava escrivint perquè necessito fer-ho. Em submergeixo tant en els meus personatges, vaig tan a fons, que quan acabo un llibre sento una gran buidor. I l'única manera d'omplir-la és començar-ne un de nou", explica. Alcántara tenia més de 40 anys quan va aprendre a escriure en català, i va ser llavors quan es va iniciar en l'escriptura: relats curts, narracions breus, exercicis de classe per posar a prova el nivell assolit. "Els mateixos professors dels cursos de normalització lingüística em deien que ho feia bé, i em van encoratjar a presentar-me a premis literaris petits", afirma. Després de guanyar-ne uns quants va caure en el que avui considera un gran error: intentar-ho amb grans certàmens. "Només els guanyen autors coneguts", diu, a partir d'una experiència gens edificant. Tampoc considera bon camí enviar els originals a grans editorials. "En una fins i tot me'l van perdre", recorda. Sí que recomana, en canvi, intentar-ho amb els segells petits, amb més sensibilitat cap a les noves veus.

D'alguna manera, Alcàntara agraeix que l'èxit li hagi arribat de gran: "Gaudeixo molt de tot el que m'ha aportat, però no m'ha canviat gens. Continuo aixecant-me cada dia a les sis del matí per acompanyar les meves nétes a l'escola. I no em fa por com pugui condicionar la meva obra a partir d'ara. Justament perquè, com repeteixo sovint, escric perquè ho necessito".

Temps i solitud

També Rosa Cullell (Barcelona, 1958), la més jove d'aquest grup, ha sentit des de sempre la necessitat d'escriure. Aprofitava les nits, els caps de setmana, les vacances. Però no tenia la intenció de publicar: "Només m'atrevia a publicar articles d'opinió, i això només en les etapes en què he treballat en empreses en què no ho considerava incompatible amb el meu càrrec". Periodista de formació (ha treballat a la BBC, TVE i El País ), la seva atapeïda activitat laboral l'ha portat a feines de tanta responsabilitat com la de directora general adjunta de La Caixa, consellera delegada de Grup 62 i directora general del Liceu i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La dimissió d'aquest últim càrrec va posar al seu abast el temps i la solitud necessaris per concentrar-se en l'escriptura. "Ho vaig fer perquè havia arribat un moment en què, ara sí, en sentia la necessitat", explica. "Un dia et lleves i dius que ha arribat el moment, que és un regal que t'has de fer", afegeix. Així, es va obsequiar amb un any sabàtic (que ja ha acabat: recentment ha estat nomenada nova consellera delegada de Media Capital) per poder-s'hi dedicar en cos i ànima, i per gaudir de la llibertat que li permetria escriure exactament el que volgués. La seva primera novel·la, El millor lloc del món (Àmsterdam en català, New Books en castellà), és una obra intimista amb força autobiografia. Per publicar-la ha hagut de trobar "el coratge" d'exposar-se. Però escriure-la no li va resultar difícil: "Sóc molt d'escriure passejant. Fa molt que la tenia escrita al cap. He gaudit molt d'escriure. Creus que no ho faràs mai i un dia t'aixeques i dius: «Ho faré, m'ho vull regalar»".

Més que l'emoció per l'obra publicada, Cullell confessa que va sentir un cert vertigen i buidor quan va entregar a l'editorial la versió definitiva i li van dir que ja no podia corregir res més. "Un cop editat, vaig pensar que el llibre ja tenia vida pròpia, que li tocava a ell sortir i anar a buscar els lectors", recorda. I el periple de l'obra li ha reportat la satisfacció del contacte amb el públic. "M'alegra molt quan algú em diu que l'ha llegit". La crítica d'un d'ells, l'autor Alfredo Bryce Echenique, li va ajudar a treure's qualsevol dubte que li pogués quedar sobre la conveniència de llançar-se a la piscina: "Em va tranquil·litzar molt. Em va dir que es notava que al darrere hi havia una gran lectora. El cert és que jo sóc molt més lectora que escriptora". El seu balanç personal d'haver debutat tard és positiu: "He pogut gaudir d'aquesta herència lectora, i a més ara ja no em fa por perdre res. És una actitud que t'ajuda a escriure el que vols. Potser l'experiència també et dóna llibertat".

Del periodisme a la novel·la

Javier Zuloaga (Bilbao, 1952) també va protagonitzar un llarg periple professional abans de publicar el seu primer llibre, El hombre que pudo ser libre (El Aleph, 2005). Ara ja va pel quart, Librería Libertad (entremig, una altra novel·la i una biografia), una novel·la coral farcida d'intriga ambientada al Raval barceloní. Director de comunicació interna de La Caixa, exdirector de tres diaris regionals i antic delegat de l'agència Efe a diversos països, l'escriptura és el que realment el satisfà. Tant, que fantasieja amb la idea de poder dedicar-s'hi a temps complet. Ara s'ha de conformar amb les estones que la feina li deixa lliure. "Sóc fill i nét de periodistes, i a casa s'estimaven molt els llibres", diu per explicar que l'amor per les lletres és en ell ben antic. "Durant molts anys havia pensat que m'havia de posar les piles i escriure una novel·la". Després d'anar posposant la decisió, va acabar saldant el deute amb si mateix amb un llibre en què va abocar molts records personals. Per triomfar en aquella aventura considera cabdal l'ajut que va rebre del seu primer editor, Bernat Puigtobella, que el va acompanyar en el procés de poliment de l'original.

També està convençut que l'ofici de periodista ha estat cabdal en la dimensió d'escriptor: "Abans de la novel·la amb què vaig debutar havia fet altres intents que no havien sortit bé. Les coses han arribat quan ho havien de fer, quan jo havia completat el meu cicle professional i quan, per circumstàncies personals, disposava de més temps per fer-ho. I he de dir que escriure m'ha acompanyat molt". Zuloaga sap molt bé que la pulsió per l'escriptura a edats veteranes està molt estesa. "La Caixa convoca anualment un concurs de relats per a majors de 60 anys, del qual sóc jurat. En l'última edició s'hi han presentat 700 candidats", explica. Ho entén perfectament: "Des del punt de vista intel·lectual, arribar a la jubilació i no retirar-te és molt important. Dedicar temps a llegir o escriure suposa per a mi una satisfacció personal increïble".

Més continguts de