No hi ha fórmules màgiques ni perquès categòrics que puguin donar-hi explicació, però hi ha llibres que aconsegueixen escriure's amb lletres de foc a la memòria dels lectors. Potser és per l'edat en què es llegeixen, perquè serveixen de porta d'entrada al món de la lectura per plaer. Potser és per la coincidència amb el moment vital, per l'empatia que és capaç de generar un determinat personatge. Per les aventures trepidants. O potser per la descoberta d'una prosa que enganxa. O per la combinació de tot plegat.
La cooperació dels amics d'en Pitus per muntar un zoològic que els permeti recollir fons per ajudar-lo a superar la seva malaltia i la difícil missió de l'Alba -una noia de 14 anys verge i bruna- i el Dídac de recomençar la vida a la Terra són dos dels fils argumentals que han marcat més les consciències dels lectors catalans. El Zoo d'en Pitus i el Mecanoscrit del segon origen, de Sebastià Sorribas i Manuel de Pedrolo, respectivament, són les respostes més repetides pels lectors de l'ARA a la pregunta: Quin és el llibre que més t'ha marcat?
El ventall de respostes és ampli, però el grau de coincidència en aquests dos títols, també. Salinger i el seu El vigilant en el camp de sègol, el relat en primera persona de l'adolescent Holden Caulfield, tampoc no queda lluny de les primeres posicions d'aquest curiós rànquing, en el qual també destaquen Aloma i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, El Petit Príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry, i la història del Gran Germà d'Orwell a 1984.
Sembla clar, doncs, que alguns dels llibres que es llegeixen de més jove tenen la capacitat d'instal·lar-se en un lloc preferencial de la memòria per fer-s'hi forts. I, fins i tot, sobreviure a relectures ja en l'edat adulta i amb la irrupció de nous matisos. Segons el degà del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, Josep Vilajoana, els llibres "tenen més capacitat de marcar-nos de ben joves, quan som més tous o plàstics i, per tant, més impressionables pel que llegim". Encara que puntualitza que, sovint, alguns d'aquests llibres que recordem com a molt especials perden bona part del seu encant quan els tornem a llegir uns anys més tard. La millor prova per mantenir o no un títol entre els que considerem més especials és la relectura.
L'adolescència no és, evidentment, l'únic moment en què la literatura pot aconseguir marcar-nos amb més força. Si aconsegueix agafar-nos en un moment vital adequat o despertar-nos un record molt íntim, fins i tot oblidat, l'efecte pot ser encara més potent, com apunta Vilajoana, que remarca que les lectures més difícil, les més profundes, també són les que assoleixen uns nivells d'èxit més alts a l'hora de connectar amb el lector.
Connexió íntima
Alguns dels arguments exposats pels lectors a l'hora de justificar la seva tria també confirmen aquesta via. La Norma, per exemple, té clar que el seu llibre és L'alquimista, de Paulo Coelho, perquè la va ajudar a entendre els motius del seu divorci: "Vaig veure que cadascú té una llegenda personal i que és important trobar-la i seguir-la". El Carlos destaca, en una línia similar, Rayuela, de Julio Cortázar, com el llibre que més l'ha ajudat "a l'hora d'afrontar les relacions de parella i el moment en què s'acaben" pel grau d'identificació que va aconseguir amb el protagonista. Per això sovint no funcionen les recomanacions.
