Publicitat
Publicitat

Pablo Berger, de Torremolinos 73 , situa el conte a l'Espanya dels anys vint

Maribel Verdú, madrastra d'una Blancaneu folklòrica i muda

El director de Torremolinos 73, Pablo Berger, prepara una adaptació del conte de la Blancaneu amb estètica del cinema mut, ambientada al sud d'Espanya als anys vint. Encapçala el càsting Maribel Verdú.

Tim Burton va obrir la veda amb la seva adaptació de la novel·la de Lewis Carroll Alícia al país de les meravelles i Catherine Hardwicke va entomar la tradició un any després versionant el relat de La Caputxeta Vermella . Ara, la moda de reinterpretar els contes clàssics ha arribat al cinema espanyol. Ja fa ben bé un lustre que el cineasta Pablo Berger treballa en una peculiar apropiació de Blancaneu i els set nans , la qual cosa explica que s'hagi mantingut allunyat de les sales de cinema des del seu debut en el llargmetratge amb Torremolinos 73 -càsting de luxe liderat per Javier Cámara i Candela Peña-. Però aquesta posada en escena del conte clàssic no en té res, de tradicional. D'entrada, perquè haurem d'acostumar-nos a canviar la corona que la factoria Disney va col·locar sobre el cap de la reina per una pinta i una mantellina de folklòrica. I en segon lloc, perquè està rodada a imatge i semblança de les pel·lícules de mitjans dels anys vint, sense color i, esclar, sense so.

"En realitat el conte de Blancaneu és molt anterior als Grimm -etziba Berger, amb el pla de rodatge a punt de consumir-. És una història popular que ve de la tradició oral i que canvia a cada casa. Jo m'hi he inspirat molt lliurement, explotant el sentit gòtic i carnal amanit amb dosis de comèdia negra, melodrama i cinema fantàstic". Aquests dies Berger s'ha instal·lat a Sant Esteve Sesrovires amb la seva prima donna Maribel Verdú, que interpreta la malèfica madrastra de la Blancaneu, i la resta de l'equip. La Masia Bach, una de les construccions senyorials més conegudes dels entorns de Montserrat, s'ha convertit en un cortijo andalús -la casa pairal de la família de la jove princesa- amb un cert regust de la mansió que Gloria Swanson tenia a Sunset Boulevard . "Quan explico que estem rodant una pel·lícula muda la gent pensa en l'exageració dels orígens del cinema -aclareix Berger-. Però els nostres referents són posteriors. En general daten dels anys en què Murnau va rodar L'últim i el mètode Stanislavski ja es feia conèixer pel món".

Amazona i gossos llebrers

Verdú volta pel set de rodatge vestida amb una americana de vellut negre, botes per sobre dels genolls amb taló assassí i un barret de copa alta, passejant una canilla de llebrers amb la cara tan llarga, prima i estilitzada com ella. "M'encanta aquest paper, perquè per primer cop en tota la meva vida puc fer de dolenta -diu Maribel Verdú, recent sortida d'una escena de caça-. Sempre m'han posat a fer de dona maltractada i patidora, quan jo el que volia era carregar-me'ls a tots, com aquí". I Pere Ponce, que fa de xofer -en el conte tradicional seria el caçador-, se la mira amb un mig somriure per sobre del bigotet Clark Gable que s'ha hagut de deixar per a l'ocasió.

És cert que no són pioners en l'experiència de rodar una pel·lícula muda al segle XXI. Al maig Michel Hazanavic va presentar The artist a la secció ofi cial del Festival de Canes, també imitant l'estètica i els gestos del cinema mut. "Si Avatar va fer que tantes altres pel·lícules agafessin el tren del 3D, The artist és la fitxa de dòmino que ens ha fet caure a nosaltres", diu Pablo Berger. Si tot va bé, Blancanieves estarà llesta a finals d'any.

Més continguts de