Marta Carranza (51 anys) "El que no entenc és que hi hagi gent que no corre"

"Passo la setmana entre Barcelona i Madrid i allà on vaig sempre porto les sabatilles a la maleta. A tot arreu trobo un petit nucli de gent amb el qual puc sortir a córrer: de vegades ho fem a l'hora de dinar; si no puc al vespre, i altres dies a les set del matí, abans de començar la jornada laboral. M'omple molt. Quan la jornada s'acaba, sovint penso que és el millor que he fet en tot el dia".

Marta Carranza (51 anys) va començar a fer esport de molt petita. Va competir en gimnàstica fins als 17 anys i després, quan ho va deixar, va estudiar Educació Física i la carrera de Psicologia. Professionalment s'ha dedicat en bona part a la promoció de l'esport en l'àmbit educatiu i actualment està treballant al Consell Superior d'Esports.

"Per què corro? -Carranza es pren un temps abans de respondre-. A mi m'aporta molt. Suposo que sempre he buscat la manera de fer esport, i córrer té una cosa que cap altra activitat física té, i és que pots fer-ho en qualsevol lloc. És un esport que, encara que no l'hagis practicat abans, millores molt ràpidament i de seguida veus que assoleixes els teus objectius".

Furgant una mica dintre seu, Carranza diu que per ella "córrer és un descans": "Mentre ho faig em passen mil coses pel cap, però també aconsegueixo posar la ment en blanc, que és el mateix que assoleixen els que practiquen la meditació. Els del grup de Madrid sempre diem que després de córrer les merdes que portem a sobre es queden a la Casa de Campo. A mesura que corres vas deixant llast pel camí".

Carranza interromp l'enumeració dels avantatges -tan obvis per ella- que té fer fúting, es queda un moment pensativa i, de sobte, exclama: "El que no entenc és que hi hagi gent que no corre!" Però de seguida corregeix: "És cert que no és a l'abast de tothom. Hi ha gent que té contraindicacions, com problemes crònics de genoll o d'esquena, i també t'ha d'agradar una mica el sacrifici corporal, cosa que de vegades no descobreixes fins que ho proves".

En tot cas, Carranza està convençuda que l'esport és una escola per a la vida: "Aprens a acceptar compromisos i a complir-los, descobreixes els teus límits quan perds i aprens a dir que no, o al contrari, aprens a traspassar-los i donar una mica més. Els valors que transmet l'esport després et serveixen a la vida. A vegades, amics que fan una vida més sedentària em pregunten si no em fa mandra sortir a córrer els dies que plou. «Moltíssima!», els dic, però m'agrada aprendre a superar-ho".