Publicitat
Publicitat

Per frenar el consum innecessari, n'hi ha prou o amb la taxa del Govern o amb el copagament de l'Estat

Més que un euro

Aquest cap de setmana entra en vigor a Catalunya l'anomenat euro per recepta. S'haurà acabat el preu zero per a totes les receptes dels pensionistes, de qualsevol edat, siguin pobres o rics. Fins i tot abans que es comenci a aplicar, hi ha raons que fan pensar que ja és alguna cosa més que un euro; algunes són bones i d'altres no tant.

La nova taxa suposa reconèixer que és desencertat confondre un dret universal amb un dret gratuït, i això val també per a l'educació i la dependència. Aquesta aportació del pacient té tots els elements per ser una alternativa adequada a la gratuïtat: és d'un import reduït, exceptua totes les persones sense recursos, tant si són pensionistes com si no ho són, i, molt important, limita el màxim anual que es pot fer pagar a cadascú. Posats a buscar un euro més d'ingressos per a la sanitat, la taxa serà menys regressiva que el cèntim sanitari que paguem a la benzinera.

El cost dels medicaments depèn, entre altres coses, de qui paga: a preu zero, els pacients van a buscar més medicaments a la farmàcia i els mateixos metges s'hi miren menys en el preu del que recepten. Donar medicaments de franc en lloc d'una millor pensió, com es va decidir el 1978 amb els Pactes de la Moncloa, és una solució cara, poc justa i poc saludable. La decisió d'implantar la taxa catalana ha servit per apressar el govern espanyol, després de més de 30 anys, a canviar l'obsolet copagament farmacèutic.

L'euro per recepta català ara se solaparà amb el nou copagament estatal. A primers de juliol, l'Estat acabarà també amb la gratuïtat per als pensionistes, que ha reservat només a les persones amb pocs recursos, fent-los pagar un 10% del preu amb un límit màxim mensual de 8 o 18 euros, segons la renda. Si l'objectiu és frenar el consum innecessari i car de medicaments, amb un dels dos, taxa o copagament, n'hi ha prou. Ambdós són millorables, però si s'hagués de triar-ne un, l'euro català ja compliria l'objectiu moderador amb més senzillesa i equitat.

El Govern podria haver renunciat a l'euro per recepta aprovat abans del canvi estatal. La decisió no ha estat aquesta, segurament atesa la greu crisi dels ingressos públics. Ha decidit imposar una altra càrrega extra sobre els catalans, acceptant-ne el cost polític. Esvaïda la coartada de l'eufemisme de dir-ne tiquet moderador , l'objectiu és lícit, però només recaptador. Esperem que no serveixi per reduir encara més el pressupost de la sanitat pública, sinó al contrari. Convé fer retre comptes al Govern avaluant l'impacte efectiu dels canvis, taxa i copagament, tant sobre la despesa pública com sobre l'accés dels malalts als medicaments, així com sobre l'ús de l'estalvi que la mesura generi.

El copagament és només una petita peça i no pas la més important per a una gestió més eficient dels medicaments i la sanitat. Seria bona notícia veure la mateixa voluntat política per fer canvis més profunds: pagar amb diner públic i de manera transparent només els medicaments i tractaments que mostren una millora valuosa en la seva eficàcia respecte dels tractaments disponibles, segons l'evidència científica, i pagar un preu raonable per any de vida guanyat.

Més continguts de