Publicitat
Publicitat

INSOMNI AL CINEMA

Un metge del Clínic estudia el son al món Walt Disney

El Mickey Mouse També dorm malament

Molts dels personatges de Walt Disney dormen malament. Per exemple, el Pluto, el gos taronja amb orelles llargues, té un trastorn de conducta del son en fase REM. En condicions normals, durant aquesta fase del son el cos no es mou, perquè hi ha una sèrie de mecanismes neurològics que fan que els músculs es paralitzin. Però el gos de Disney té una disfunció que fa que executi tots els moviments que apareixen als seus somnis, que fan que acabi caient del llit.

Però encara hi ha més personatges de Walt Disney que no dormen bé. El Mickey Mouse, l'ànec Donald i molts d'altres. Els ha estudiat Àlex Iranzo, metge del servei de neurologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, que ha vist més de 500 curts i 46 llargmetratges clàssics de Disney produïts entre els anys 1937 i 2005. Alguns tenen insomni. D'altres, somnambulisme, apnees o malsons, i n'hi ha que parlen mentre dormen. Sembla que els dibuixants de Disney coneixen a fons i amb rigor els detalls de les malalties relacionades amb el son. Dins de la trama de les pel·lícules, funcionen com a seqüències còmiques o de suspens.

El malson de Mickey Mouse

Disney va ser un autèntic visionari pel que fa a la caracterització del trastorn que pateix el Pluto. A la Ventafocs, que es va estrenar als Estats Units el 1950, ja hi apareixia, tres anys abans que els metges el descobrissin. El gos fidel que viu amb la Ventafocs, el Bruno, té el mateix trastorn que el Pluto: mou les cames com un boig mentre somia que persegueix el gat Lucifer. Els guionistes de la pel·lícula es van inventar els personatges del gos Bruno i el gat Lucifer, que no eren ni al conte original de Jacques Perrolt ni a l'adaptació dels germans Grimm. Les seves picabaralles i els seus problemes amb el son van servir per allargar la història i aconseguir una pel·lícula amb una durada de 74 minuts.

El famós ratolí insígnia d'enormes orelles negres, el Mickey Mouse, sovint té malsons. Hi ha una cinta que fins i tot porta per títol El malson de Mickey (1932), en què somia que es casa amb la rateta Minnie i són molt feliços, fins que un bon dia arriba una cigonya.

Tampoc se salva l'ànec Donald. Pateix de somnambulisme. A Sleepy Time Donald (1947), abandona casa seva i es fica dins de la gàbia d'un lleó. Fins i tot cinc dels set nans de la Blancaneus ronquen com uns bojos.

En Quixot tampoc dormia bé

On Disney tracta els desordres del son amb més profunditat, però, és al curt Com dormir , produït al 1953. Hi apareix un altre personatge gos, el Goofy, que té un desajustament dels ritmes circadiaris que fa que s'adormi durant el dia. El film fa un important esforç divulgatiu: el metge visita el Goofy i explora tot el que cal mirar a un pacient d'un trastorn del son d'aquest tipus. Li mira la faringe i els reflexos i l'explora amb un aparell per aconseguir una polisomnografia.

Abans, també altres autors havien utilitzat el son com a element dramàtic. Igual que el Pluto, Don Quixot tenia un trastorn de la conducta del son en fase REM. Ho mostra el capítol del llibre de Cervantes en el qual somia que es baralla amb uns gegants i comença a lluitar contra ells amb la seva espasa, fins al punt de punxar les bótes de vi que hi ha a la bodega on dorm.

Charles Dickens, al seu llibre Els papers pòstums del Club Pickwick , del 1837, va idear un personatge que era obès i s'adormia a tot arreu. En aquest cas, la literatura va donar lloc a un terme mèdic, la síndrome de Pickwickian , en referència a la hipoventilació relacionada amb la obesitat que consisteix, en part, en una apnea obstructiva i hipersòmnia.

Iranzo troba exemples a moltes de les pel·lícules que mira. Entre altres, hi ha personatges amb narcolèpsia a Moulin Rouge (2001) i a El meu Idaho privat (1991).

Més continguts de