Publicitat
Publicitat

Dins del decorat hedonista de bars de disseny, edificis blancs i platges mitològiques hi ha una altra illa que pateix pel seu futur

Míkonos: últim paradís del drama grec

Míkonos -12.000 habitants censats- ens diu que és una illa i alguna cosa més. Primer de tot ens mostra els seus 85 quilòmetres quadrats àrids i rocosos, perduts enmig d'un mar de centenars d'illes més. És la Míkonos que projecta exclusivitats en extinció, com ara el pelicà que passeja pel port, i els molins de vent, estàtics, que vigilen des dels turons. Dins d'aquesta Míkonos n'hi ha una altra, la de posat festiu, de vegades sobrat, que té com a decorats els xiringuitos de disseny i les discoteques de vora mar. Les platges de Paradise, de Superparadise, d'Elia, ja formen part de la mitogia del party estiuenc. Allà els discjòqueis punxen Bob Sin- clair o Guru Josh, mentre conviden a pujar a ballar a la tarima joves i madurs assedegats de festa. És la Míkonos que sembla no haver-se adonat de la crisi. La Míkonos travessada per centenars de motos i motoretes amb els conductors -quasi tots- sense casc.

Crisi? Quina crisi…? Crisi és un mot que tampoc agrada escoltar al business turístic més potent i glamurós, que rep els iots de la jet set . Parlar de crisi equival a cridar el mal temps per aquesta Míkonos que es viu com un paradís perpetu, capaç d'ignorar la tempesta econòmica i social que sacseja Grècia. Però Giannis Kotsamidis, un cambrer de 39 anys que hi treballa cada estiu des de fa set anys, hi comença a veure les escletxes: "L'illa té bona estructura econòmica. Més d'un milió de turistes visiten cada any Míkonos. I hi continua venint gent amb molts diners. Aquí sempre s'ha anat per davant de la resta de Grècia. Però no és veritat que no hi estigui passant res. Som al juliol i això sembla l'octubre".

Míkonos sempre ha anat per davant de la resta de Grècia, com diu Giannis. És la Míkonos hostil al moralisme i amiga de transgressions estètiques que fan possible l'ostentació de cossos esculpits al gimnàs, no només a les platges, sinó també pels carrers emblanquinats i lluminosos. Tot un esclat d'hedonisme. Cossos de joves i de no tan joves, d'homes i de dones, de dos homes o de dues dones, que s'abracen i es besen amb total naturalitat al mig del carrer i a la porta d'una de les gairebé mil esglésies i capelles que broden el paisatge aspre de Míkonos.

Jackie Kennedy, Andy Warhol

"Des de fa uns anys, jo diria que uns cinc anys, ja no hi vénen tants gais a Míkonos. Vénen, esclar, els gais més jovenets a gaudir de la festa, i en són molts", explica Vasiliki Korasidi, 35 anys, propietària de Bibliokhoria, una de les poques llibreries de l'illa. "Però jo, que em considero gayfriendly , observo. I crec que el que ja no ve tant és el gai culte i amb bon nivell de vida. Potser perquè la llibertat dels homosexuals s'ha anat eixamplant a tota Europa i ja no cal venir a un únic paradís".

Aquests gais cultes a què es refereix Vasiliki serien els hereus d'aquells intel·lectuals nord-americans i britànics que, atrets per les fascinants troballes arqueològiques de l'illa de Delos, van descobrir que al costat mateix n'hi havia una altra, d'illa, penetrada gairebé sempre pel vent i envoltada d'una energia especial.

Un lloc capaç d'enamorar Jacqueline Kennedy i de fascinar Tennessee Williams i Andy Warhol. Aquella il·lustració -no sempre sòbria- ha s'ha anat substituint per la barreja del bullici i l'ostentació de cossos perfectes a l'horabaixa. Tot plegat més a la recerca de la velocitat que no pas de la durada, i desprenent una mirada distant davant les escalades dels mercats i els sobresalts provocats per les agències de ràting.

Fitch en el punt de mira

Elefterios Vasilikos, el dependent d'un dels comerços que tenen l'exclusiva de la marca nord-americana de camisetes i texans Abercrombie & Fitch, no sabia de què li parlaven cinc joves d'Atenes que van entrar a increpar-lo. "Estaven enfurismats. Que quina vergonya, deien, tenir exposada aquella merda de camiseta amb un Fitch enorme a la part del davant. Però què passa amb Fitch...? I un d'ells em diu que l'agència de ràting Fitch acabava de posar Grècia a frec de la fallida… Però el Fitch aquest no té res a veure amb el de la camiseta…! I ho sabien. Però en aquell moment el mot Fitch era com una provocació". Elefterios es passa hores sol a la botiga, i no pas per les camisetes Fitch. Els clients habituals, gent de la classe mitjana grega, fins fa poc amb nivell adquisitiu, compren menys. O simplement ja no es poden permetre un cap de setmana a Míkonos.

"Sí, i tant, això és l'octubre al juliol". Qui s'apunta a la idea és Mario Daktylides, de gairebé 40 anys, directiu de Myconian Collection, un grup d'hotels de quatre estrelles especialment adreçats a la classe mitjana grega i estrangera. "Tenim un descens de negoci turístic del 15%. És un percentatge indicatiu, perquè en alguns sectors del comerç de l'illa la caiguda representa més del 50%. Tothom escurça estades i això vol dir que hem de donar millors serveis i a més bon preu. Vivim dels packs estrangers i dels creuers. Als grecs ens queden almenys deu anys d'una gran duresa. Miro els meus nens i penso si tindran una vida com la que jo encara tinc... La solució? És global i europea alhora. Res de sortir de l'euro i tornar al dracma, seria una catàstrofe. Sí que caldria baixar impostos per assegurar la plena ocupació; arrosseguem l'atur des de la recessió dels anys 70…! I que el diner negre surti i s'inverteixi".

Diner negre a dojo. Emmascarament de comptabilitats, fins i tot la de l'Estat. Un cert campi qui pugui. Al maig del 2010, en plena davallada, The Economist assegurava que el saqueig i el frau generalitzat eren pràctiques molt esteses al sistema econòmic i comercial de Grècia. Pels carrers de Míkonos se'n poden trobar, d'indicis fraudulents. Botigues -no pas top manta - farcides d'imitacions d'ulleres Ray-Ban i d'articles G-Star, Energie i Diesel. Fins i tot les etiquetes són una imitació, impreses amb els detalls mínims. La diferència és el preu, com saben bé els distribuïdors de les marques autèntiques.

En venda? No!

Unes setmanes després de l'alerta de The Economist el diari britànic The Guardian deixava anar que el govern grec podria veure's obligat a vendre algunes illes, fins i tot una part de Míkonos, per així obtenir liquiditat per pagar el deute. La informació -que no s'ha pogut contrastar- apuntava com a potencials compradors magnats russos i xinesos. Al cap d'un dies el sensacionalista alemany Bild Zeitung es repenjava en la idea i provocava reaccions antigermàniques.

En un país amb un fort sentiment nacional, on la bandera de la creu i les barres blanques sobre fons blau oneja arreu, la venda d'una part del territori no és concebible. "Qui voldria això? Qui intoxica d'aquesta manera? Qui vol la pobresa i la misèria per a Grècia?", es lamenta Aliki Zouganelli, d'uns 75 anys, propietària des de fa gairebé 25 anys d'Alice, tot un mite de les gases, les sedes i la pedreria guarnint texans. Peces exclusives, selectes, i ara no pas cobejades. Les vendes d'Alice han caigut un 50%. I les de la llibreria Bibliokhora més del 30%. "En temps com aquests la cultura és una de les primeres coses a les quals la gent renuncia. A les galeries d'art els passa el mateix -explica resignada la llibretera Vasiliki Korasidi-, i la reacció de molts joves, sobretot dels de famílies que no tenen cap patrimoni, és marxar. De Míkonos, i de Grècia".

Austràlia, un cop més

Athina Dimopoulou, 28 anys, recepcionista d'un hotel des de fa cinc anys, ho té clar: "Hi ha qui diu que la crisi, en el sentit que el govern dóna al mot crisi , no ha arribat a Míkonos. I jo dic que potser encara no hi ha arribat...". Athina a l'hivern viu a la regió de Tessalònica i està a punt de llicenciar-se en biotecnologia. Sap que ara com ara a Grècia la seva especialització té poc futur. "Quedar-me aquí es malviure i, sobretot, pagar impostos... Pagar i pagar... El meu nòvio té contactes a Austràlia i ens estem plantejant anar-nos-en. Ho volem tenir decidit abans d'un any".

Austràlia torna a seduir i enlluernar. Melbourne és la ciutat del món amb més població grega després d'Atenes i Tessalònica. Milers de grecs hi van anar a fer fortuna ara fa un segle, quan una altra crisi els escanyava. I després de la Segona Guerra Mundial, quan Grècia es va ensorrar en una sagnant guerra civil entre la dreta i els comunistes, l'esperança era poder marxar a Austràlia.

"A Austràlia, sí. Allà de seguida trobaria feina perquè necessiten mà d'obra qualificada", explica amb mirada trista Dimitri Zoga, 26 anys, tècnic informàtic que treballa de cambrer al xiringuito Tropicana de la platja de Paradise. "Però no puc deixar aquesta feina perquè sóc l'únic de la família que treballo. El meu pare, la meva mare i el meu germà petit estan a l'atur". Dimitri treballa al mateix xiringuito des de fa cinc anys. Li agrada el house , el tecno , l'ambient de Paradise. Hi ha estat venint cada any per passar-s'ho bé i de pas guanyar-se uns quants euros, per estalviar. "Com podíem imaginar-nos que tot s'ensorraria? Fins fa tres anys jo pensava que havia tingut la sort de viure en el millor dels móns possibles. Tot era perfecte. Almenys per a mi".

Dimitri mai va pensar que arribaria sentir-se captiu de Míkonos, de Paradise, de la música de Bob Sinclair, de la festa. I ho explica trist, molt trist.

Més continguts de