09/09/2012

Mira'm

4 min
Dos expresoners de Guantánamo: l'egipci Sami al-Laithi (esquerra) i el txadià Mohammed al-Gharani.

A l'absis de l'església dels Dominicans, a Perpinyà, les fotografies de setze homes aparentment ordinaris, vestits amb la roba de cada dia, la que deuen portar normalment, sense cap artífex, cap disfressa, cap decorat, ens aguanten la mirada.

Tots ells han estat empresonats a Guantánamo sota l'acusació de terrorisme i alliberats al cap dels anys, sense que se'ls pugui inculpar cap crim. La seva mirada penetrant ens interroga sobre el que els hi ha tocat viure. Les vexacions. La tortura. L'arbitrarietat. La voluntat de doblegar-los i despullar-los de la seva humanitat. Però al mateix temps que hi ha aquesta mirada cap enfora, una mirada que es dirigeix a l'època, a tots nosaltres, a la política, als homes i als estats que han provat de convertir-los en uns no-homes, hi ha una altra mirada molt més profunda que ens convida a interessar-nos per la seva història i el seu patiment, de manera que el que finalment sobresurt de les imatges fetes pels fotògrafs Mathias Braschler i Monika Fischer és la força única i singular de cada una de les persones retratades.

Periodisme i història

Aquesta combinació entre el document col·lectiu i la història personal converteix aquest treball aparentment d'estil clàssic presentat en el festival de fotoperiodisme Visa pour l'Image en un document periodístic de primer ordre: al mateix temps que s'explica i es denuncia aquesta història col·lectiva de barbàrie, se'ns diu que la història també són les persones i que cadascuna d'elles mereix un relat. I que, a vegades, un sol individu és capaç de sobreviure a les pitjors maquinacions per aniquilar-lo. Potser, com ha escrit Kundera davant d'un quadre de Bacon, la darrera i més brutal confrontació d'un individu quan es viu la fi d'una civilització no és amb una societat, o un estat, o una política, sinó amb la materialitat psicològica de l'home.

Quasi bé al final del recorregut a través de les setze fotografies m'he trobat de sobte amb el retrat d'Abbu Bakker Elassim. La seva mirada m'ha posat la pell de gallina. Vaig conèixer Abbu Bakker a Tirana, la capital d'Albània. L'Abbu és xinès d'ètnia uigur, un poble perseguit i maltractat. Asseguts en un restaurant turc, l'Abbu em va explicar la increïble història de la seva detenció al Pakistan i l'alliberament a Guantánamo, cinc anys després. Com molts altres uigurs, l'Abbu es dedicava aleshores al comerç als països veïns, ja que no trobava feina a la seva ciutat per la pressió dels xinesos per ocupar els millors llocs de treball.

Per sotmetre el poble uigur, els xinesos segueixen des de fa anys una tàctica consistent a enviar al Xinjiang, el país uigur, milers de xinesos, de manera que, com feia Stalin, han aconseguit capgirar la demografia, i si l'any 1955 només hi havia un 10% de xinesos, avui ja són la població dominant. L'Abbu havia participat en les protestes que van protagonitzar els uigurs l'any 1997 i va patir un any de presó. Durant aquest any va estar encadenat les 24 hores al dia. Quan el van alliberar sense càrrecs (el mateix que li passaria a Guantánamo), va haver de pagar l'aliment rebut a la presó i el llit, per una suma diària superior a la despesa d'una família normal.

En sortir de la presó viatja al Kirguizistan i treballa en un mercat, però quan es queda sense feina prova d'anar a Turquia i es queda atrapat al Pakistan, perquè no li donen el visat per travessar l'Iran. Mentre fa les gestions per aconseguir-lo s'instal·la amb altres uigurs en un poblet a prop de la frontera afganesa, i és allà on l'atrapa la guerra, encara que ell i els seus amics no saben que és una guerra americana i es pensen que es tracta d'una guerra civil.

Tràfic de 'terroristes'

Un dia els avions americans bombardegen el poble. Tothom fuig a les muntanyes. Després de dos mesos amagats, decideixen, morts de gana, apropar-se a una ciutat i allà els detenen un grup de xiïtes caçadors de recompenses que els venen als nord-americans com a terroristes a canvi d'una compensació econòmica. Són un grup de 18 uigurs i tots ells, després de passar per la presó de Kandahar, acabaran internats a Guantánamo.

El que li van fer a Guantánamo l'Abbu m'ho va explicar molt a poc a poc, amb una gran dificultat per recordar-ho, ja que quan ho fa, quan regira en aquell infern, diu que el mal de cap li dura una setmana. Després d'un llarg procés militar es va decidir que l'Abbu no era un "combatent enemic" i que tot havia estat un error. Però no el volien deixar quedar als EUA i van buscar un país que se'n fes càrrec, perquè si l'enviaven a la Xina els xinesos el podien empresonar, i potser executar. Els albanesos el van acceptar amb cinc uigurs més a canvi d'una important suma econòmica. Separat de la seva família -la dona i els tres fills, als quals no es va informar mai de la seva detenció-, l'Abbu prova de refer la seva vida a Tirana. Quan el vaig conèixer treballava en una pizzeria.

En uns moments de gran dificultat per al periodisme, d'una gran manipulació i d'una absència quasi absoluta del relat de la vida de la gent, de pèrdua dels valors que ens humanitzen, les fotos dels setze presoners de Guantánamo, entre els quals hi ha l'Abbu, ens concilien amb la recerca de la veritat que sempre ha perseguit el periodisme. Hi ha més veritat en aquestes fotografies que en totes les imatges que ens arriben aquests dies de les convencions republicana i demòcrata.

stats