Publicitat
Publicitat

Misteri al Bazar Moderno

Al rètol de fora es llegia Bazar Moderno amb una grafia obliqua dels cinquanta, emmidonada com una camisa acabada de planxar. Un mosaic de rajoletes blaves que només havia vist a la piscina del poble feia de façana. Aquella botiga farcida d'andròmines es proclamava basar modern i s'escrivia en lletres obsoletes dins un món fascinat per les computadores. Era ben igual el que digués el rètol, tothom el coneixia com el 95. Mai he sabut d'on sortia el número, no era el que li pertocava per ordre del carrer. Tampoc em va passar pel cap preguntar-ho, prou atabalada travessava la porta del 95. Els ulls es dirigien a la filera d'objectes que penjava del sostre i resseguien els clauers atrapats dins el taulell de vidre. M'enfitava amb les faldilles de faralaes de les nines flamenques. Encara veig un mar emboirat de capses de clics de Playmobil devorades pel sol.

Era impossible percebre tot el que hi havia a l'interior del basar d'un sola reüllada. Si hagués vist cadascuna d'aquelles andròmines per separat a qualsevol de les botigues lluents del centre, estic convençuda que no els hauria fet ni cas, però es tractava de la disposició, l'entorn, la barreja amb el que el matrimoni 95 havia endreçat aquella quincalla, molt abans que els tot a cent existissin. Un bigoti i uns ulls pintats de blau poden inventar-se tot un món. Enmig d'aquesta abundància, en Lluís i jo ens delíem per uns artefactes en concret: els articles de broma o d'una màgia d'estar per casa. Eren enginys petits, la majoria, màquines que podien prendre vida en qualsevol moment, moure's, extreure alguna cosa inesperada del seu interior. Ens tornàvem bojos amb el Pipo, el ninot de plàstic que fumava. Li entaforàvem cigarrets de paper, un rere l'altre, fins que el plàstic es fonia i els cigars queien dins cremant-ne la fesomia. Animals, festejàvem eufòrics la socarrimada de la criatura de plàstic. Mon iaio feia veure que no pescava que li fotíem cigarros de mentida al paquet de Ducados. Tenia prou paciència per posar-se la cigarreta a la boca mentre els seus dits groguencs de nicotina buscaven amb parsimònia un encenedor que sabia perfectament on havia desat. Nosaltres ens aguantàvem les rialles, vermells com titots, i amb les galtes a punt de rebentar esclafíem a riure abans que el cigarret amb sorpresa li petés a tres centímetres de la cara. La veritat és que era una mica decebedor, acostumats com estàvem a les explosions del TBO. A les vinyetes, quan a algú li rebentava algun artefacte sempre se li trencaven els vidres de les ulleres, es quedava calb i amb la cara carbonitzada. Tot allò no passava com als còmics, esclar, però si algú ens hagués preguntat com havíem deixat l'home, nosaltres hauríem respost sense dubtar que negre, ben negre. Un parell d'anys ben fosc.

Al 95 hi anaves per convertir-te en un altre nen. Demanàvem anar al 95 per arrabassar-ne tot el que ens deixessin, però sobretot per mirar, per entendre com funcionaven les màquines. Volíem saber com era el mecanisme del Pipo per comprendre com un ninot podia fumar, inventàvem teories sobre quin era el pigment d'aquells taps que feien brollar aigua verda de les aixetes. Ens empescàvem el component secret d'on sorgia la pudor a les bombes fètides. Algú sabia què era el que ens feia pessigolles al nas de la pols d'esternudar? Somiàvem ser més valents, intrèpids. Un senyor, a la tele, doblegava culleres només amb concentració i un altre feia desaparèixer cartes amb la melodia d'un violí. Sabíem que de tota aquella física i química dels objectes en sortien els circuits de Retorn al futur , aquells en què una bala cau, empeny un fil, rodola per un passadís i tanca una porta a tot drap abans que el dolent t'enganxi. Crèiem en el mentalisme, la teletransportació i en els conills sortint d'un barret més que en l'entrepà de formatge de bola del col·le. Per això, no vam entendre res aquell dia d'estiu quan tornàvem al Bazar Moderno. El 95 havia desaparegut sense fer soroll i sense que cap conill ni colom ens saludés des de la vorera.

Més continguts de