Societat 21/07/2011

Un Moby conservador fa ballar el Poble Espanyol

Borja Duñó
2 min
Moby va tirar de populisme fins a convertir la plaça Major del Poble Espanyol en una macrodiscoteca. Els llums també hi van ajudar.

Minuts abans de les deu, una llarga cua de gent impacient serpentejava per l'avinguda de Ferrer i Guàrdia. L'excitació es palpava en l'ambient, malgrat que ja ha plogut molt des de l'època en què la música electrònica era renovadora i excitant. Han passat vint anys, i en l'era digital o postdigital és com si n'haguessin passat dos-cents: més que un artista de música electrònica, Moby ja és una mena de dinosaure del pop i les seves cançons sonen a les radiofòrmules que programen hits de les dècades passades.

L'interès de la seva producció ha anat en descens des del milionari Play (1999) i ell sembla estar-hi d'acord. Malgrat que té disc nou al mercat, Destroyed (2011), Moby va renunciar a presentar material nou i el repertori va ser un grans èxits que no diferia gaire del que va presentar al Palau de la Música fa dos anys. Res de la malenconia de les nits d'insomni que Richard Melville Hall ha patit en hotels de tot el planeta, el que va sonar al Poble Espanyol és la fórmula infal·lible que l'ha convertit en un artista ric i famós: loops orquestrals, bombo i caixa poderosos, arpegis de piano chill out aquí i allà i la veu profunda de Joy Malcolm. L'efectivitat és avassalladora; el risc, nul.

Davant d'una plaça a vessar, va sonar God moving over the face of waters , una obertura pensada per encendre els ànims de la gent, que es posava nostàlgica recordant com havien ballat quan eren més joves. Amb els cops orquestrals, la banda va saltar a l'escenari. Bateria, baix, teclats, cello i violí impulsaven les bases pregravades de Moby, que maltractava la guitarra, mentre Joy Malcolm cantava en directe el que en disc semblen bucles vocals.

Escometre In my heart va ser com llançar un tros de carn a un circ ple de lleons. El joc de llums regava els caps dels assistents. El xou se succeïa amb la precisió d'un rellotge suís i Moby sap molt bé com fer que no decaigui. Ell mateix va presentar les cançons amb el seu castellà de professor d'anglès: Go , Why does my heart feel so bad? , We are all made of stars… És a dir, una mena de gòspel per a masses que no creuen necessàriament en el poder de Crist, però sí en una rave a la llum de la lluna. Encara faltaven Extreme ways , Porcelain , Natural blues , Lift me up i alguns moments en què el Poble Espanyol va convertir-se en una macrodiscoteca. Moby va ser generós en la durada (dues hores) i molt hàbil a l'hora de gestionar els seus recursos, i va anar donant més minuts a Joy Malcolm a mesura que avançava la nit. El pitjor no va ser la destrossa que van fer amb el Whole lotta love , de Led Zeppelin, sinó la sensació que, de tan correctes, les cançons de Moby no tenen ànima. I això és un mal al qual només el públic va saber posar remei.

stats