Si Coco Chanel va donar llibertat a les dones, Yves Saint Laurent (1936-2008) els va donar força. Considerat un dels dissenyadors de referència de la segona meitat del segle XX, una retrospectiva recupera les obres més importants realitzades al llarg de quaranta anys de professió. La mostra, que a partir de demà es podrà visitar a la Fundació Mapfre de Madrid, forma part de la gran exposició que va organitzar la Fundació Pierre Bergé - Yves Saint Laurent al Petit Palais de París la primavera del 2010 i recupera els seus inicis a la casa Dior, les col·leccions més emblemàtiques i documents com dibuixos i fotografies que apropen a l'univers del creador.
Pierre Bergé, soci i company sentimental de Saint Laurent, recordava ahir que el dissenyador "mai va idear [les peces] pensant que s'exhibirien en un museu". Va entrar a la maison Dior com a aprenent el 1955 i Christian Dior va designar-lo el seu successor. Trapèze , la seva primera col·lecció, va ser considerada tot un èxit: va apostar per una silueta jovenívola, un vestit d'espatlles estretes que sense arrapar-se al cos anava guanyant vol progressivament. Tot un sinònim de l'alliberament de la dona als anys seixanta, reforçat per les peces que Saint Laurent va robar de l'armari dels homes per vestir les dones, com l'esmòquing que va popularitzar el 1966. "Per a una dona, l'esmòquing és indispensable: sempre se sentirà a la moda perquè és una peça d'estil", va arribar a dir. Els jerseis d'inspiració marinera, les jaquetes, els pantalons i les camises normandes que van ser adoptats per les noves generacions en són la prova.
El 1961 Yves Saint Laurent va anunciar l'obertura de la seva pròpia casa d'alta costura, que va vestir dones de gran rellevància social, com Lauren Bacall, la duquessa de Windsor i Catherine Deneuve, la seva musa i per a qui va dissenyar un vestit negre amb setí de color marfil (l'actriu el va portar al film Belle de jour , de Luis Buñuel). El recorregut per l'exposició també permet contemplar la polèmica col·lecció del 1971, amb referències al glamur i l'estil dels anys 40, criticada per la premsa però ràpidament adoptada al carrer; o els models ètnics nascuts de l'imaginari de Saint Laurent, inspirats en els quimonos japonesos, o els vestits de torero. Una altra de les peces protagonistes és un vestit còctel (1965) que recupera el neoplasticisme de Piet Mondrian. Yves Saint Laurent va trencar les barreres entre gèneres artístics, va crear peces atemporals i va saber respondre a les necessitats d'una dona que portaria pantalons. Molts el consideren un revolucionari.
