Publicitat
Publicitat

ESTABLIMENTS EMBLEMÀTICS

Les perruqueries antigues, un manual d'història sobre pentinats i vida de barri

Vull un monyo com el de la Grace Kelly

Què es podia fer als anys seixanta amb 200 euros a la butxaca? Les germanes Castellà de Sant Celoni en van tenir prou per comprar la perruqueria on encara treballen. Les perruqueries antigues de barri s'erigeixen avui com un reducte que en alguns casos es remunta gairebé a principis del segle passat.

Es tracta de negocis familiars, heretats de pares a fills. El pare de Josep Aznar va obrir el local el 1928. "El va buscar a la confluència del carrer Rosselló amb Diagonal, que encara no estava ni asfaltada! Va pensar que seria un punt estratègic de la ciutat", explica el Josep. I no es va equivocar. En Jordi Boix té el local a tocar de la plaça de la Virreina de Gràcia: "Amb 12 anys anava a casa d'un amic del pare a rentar caps. El primer que vaig rentar va ser el de la Raquel Meller, que a l'època era molt famosa", recorda. La Carme i la Rosa Castellà, fa prop de 50 anys que s'hi dediquen, tot i que en el cas de la Carme no és vocacional: "Jo volia fer Belles Arts, però a casa no teníem diners, així que vaig començar a treballar a la perruqueria". Des del seu establiment al carrer Vallfogona de Gràcia, la Rosa Maria Oliete, en canvi, recorda que ella va voler ser perruquera des de ben petita: "Jo als 12 anys ja feia monyos a les nines de casa".

Molta gent gran

Tret d'alguna excepció, avui moltes d'aquestes perruqueries sobreviuen gràcies a una cartera de clients heretada i amb un públic molt determinat: la gent gran.

Als anys seixanta les dones anaven poc a la perruqueria, però sí que hi havia puntes de feina per Nadal i Sant Josep. "La gent, en general, no tenia gaires diners. Per això et demanaven recollits i permanents amb rul·los. Durant la postguerra, portar el cabell ben agafat amb molta laca permetia estar molt de temps sense pentinar-lo.... i sense rentar-lo!", explica en Jordi.

"Havíem tingut clientes que feia dos mesos que no havien vingut a la perruqueria. El moment de rentar el cabell era tota una experiència", recorda la Rosa. Moltes dones aprofitaven el cap de setmana per anar-se a pentinar, com la Carme Vallalta, clienta de la perruqueria Castellà des que tenia 31 anys. "Sovint venia el cap de setmana, just després d'haver fet dissabte", explica. La Carme Rodríguez és clienta de la família Boix des del 1957: "Quan vinc sé molt bé el que m'agrada, sempre he sigut presumida". Quan es va a arreglar el cabell, du sempre una bossa plena de rul·los i de pinces. "Prefereixo posar-me les meves", explica.

Fidelitat garantida

Moltes clientes s'han mantingut fidels al mateix local per l'ambient de proximitat que hi han trobat. Podem dir que les perruqueries han estat autèntics centres de teràpia. "A mi les clientes m'han explicat coses increïbles, coses que no explicaven ni al seu marit. Crec que això passava perquè hi estàvem molta estona, els tocàvem el cap, i això creava una certa intimitat", explica el Jordi. "T'explicaven els problemes que tenien a casa, sovint econòmics. Tu havies d'escoltar, una mica com un psicòleg", diu la Rosa Maria. I, com si fos la consulta d'un psicòleg, el que es deia a la perruqueria quedava allà.

Als anys seixanta anar a la perruqueria era també un moment d'evasió. Les clientes allargaven l'estada llegint revistes, teixint jerseis, jugant a cartes o xerrant amb les amigues que s'hi trobaven cada setmana. En Jordi explica que alguna dona s'amagava si el marit la venia a buscar abans d'hora, i ell havia de sortir del pas dient-li que encara no havia acabat de pentinar-la. Segons la Rosa, "la perruqueria ha sigut per a les dones el que el bar ha estat per als homes".

Canvis polítics

Aquests locals han sigut testimonis dels esdeveniments polítics del segle passat. Josep Aznar va continuar la professió del seu pare en uns anys políticament convulsos, quan fins i tot a les perruqueries calia anar amb compte amb les paraules. En aquella època les dones que es feien la permanent havien de passar molta estona sota dels assecadors per acabar de fixar el pentinat, i no era gens estrany que alguna acabés "pensant en veu alta". En Josep recorda el dia que el seu pare va haver de córrer a avisar una clienta que amb l'assecador engegat cridava lamentant-se: "Ai, pobre Companys! Què li han fet!"

El Liceu, com un aparador

La seva perruqueria es va especialitzar en un públic eminentment burgès. Un dels punts forts de la casa eren els pentinats que es feien les nits de funció al Liceu. "Era com un aparador. Hi podies veure els teus pentinats... i els de la competència!". D'aquesta època prové un element que avui ja ha quedat en desús: les perruques de luxe que algunes dones de casa bona es feien per a les nits d'estrena. "Eren una petita joia d'orfebreria, es portaven sempre en diades molt especials", explica. En Josep somriu quan recorda que algunes d'aquestes perruques de fantasia estaven fetes amb pèls de cabra del Tibet.

També eren habituals els concursos de perruqueria que permetien promocionar el negoci. L'antic Saló Rosa de Barcelona (avui Bulevard Rosa) era un dels llocs més emblemàtics on se celebraven aquest tipus de certàmens. Duraven tot un matí i requerien una preparació d'uns quants dies amb les models, amb qui no sempre era fàcil treballar, com expliquen. En Josep recorda que una vegada una noia es va posar a plorar perquè li havia tallat els cabells, tot i que ja ho havien pactat prèviament.

Tendència francesa

I parlant de models, ¿a qui es volien assemblar les dones que es pentinaven a mitjans del segle passat? Grace Kelly era la més sol·licitada. En Jordi recorda que sovint les clientes venien amb una revista i demanaven: "Fes-me el monyo de la Grace Kelly". I es feia el que es podia. També tenia èxit la cabellera pèl-roja de Rita Hayworth, la rossa de Veronica Lake i el serrell d'Elke Sommer. En Josep subratlla que la influència més gran ha vingut sempre de França. Els perruquers de l'Hexàgon van marcar sempre la pauta. Fet i fet, el perruquer de la Grace Kelly era francès.

Amb tot, la majoria coincideixen a dir que les dones catalanes han estat en aquest àmbit més aviat conservadores i poc amants d'extravagàncies. Potser el canvi més destacat va ser l'entrada de l'assecador de mà. Segons les germanes Castellà, això "va permetre a les dones d'anar més naturals i de no estar tan pendents del pentinat" i afegeixen que és "difícil saber si va ser una causa o una conseqüència del progressiu alliberament de la dona i de la seva entrada en el món laboral".

Però hi havia unes dones que mai no van tenir gaires manies a l'hora d'arriscar amb el pentinat. El Josep recorda que, als anys 50, hi havia un bar davant de la seva perruqueria. Es deia Guinea i "hi anaven homes de classe benestant i dones de la vida. Tot i que al pare no li agradava que vinguessin al saló, el cert és que aquelles dones joves eren les que et permetien innovar més amb el tipus de pentinat".

Recorda que un dia la seva representant , "una dona grossa i gens atractiva", va entrar al local i li va dir que també volia que la pentinés. Quan va acabar li va dir enfurismada: "Més m'estimaria esclafar-me el cap contra la paret!" Al Josep li va saber molt de greu, però l'endemà la dona va entrar eufòrica. Es veu que un client del bar li havia dit: "Caram, ens hem canviat el pentinat!" "I això va fer que es posés molt contenta", recorda.

En Josep ja fa deu anys que va tancar el local; en Jordi vol jubilar-se aviat; la Rosa Maria ha delegat gran part d e la feina en el seu fill David, i les germanes Castellà possiblement tancaran el local quan es jubilin. En tots els casos, la perruqueria ha estat una manera de veure la vida i de relacionar-se amb unes dones que avui ja són grans i que ara sovint tenen problemes per trobar un lloc per pentinar-se.

De fet, tots ells critiquen que molts dels locals estan més enfocats als joves que a la gent gran, en un moment en què, paradoxalment, la població no para d'envellir. I en aquest sentit, tots afirmen que s'ha perdut ofici en favor del benefici. Això sí, hi ha coses que no s'han perdut del tot, i els monyos, s'assemblin o no al de la Grace Kelly, tornen a estar molts sol·licitats.

Més continguts de