Mor Augusto Algueró

Barcelona"La música és el llenguatge més universal que existeix i a ella he lliurat la meva vida sencera", va declarar Augusto Algueró l'any 2005 quan va rebre el Premi d'Honor de l'Acadèmia de les Arts i Ciències de la Música. Les seves paraules eren un comiat sincer i elegant que resumia el furor compositiu que el va impulsar a signar més d'un centenar de bandes sonores -tant per al cinema com per la televisió-, a convertir-se en un supervendes de discos de música instrumental durant les dècades dels 50 i dels 60, i a posar música a les lletres d'Antonio Guijarro, amb qui van formar un dels tàndems compositius més prolífics i amb més hits del panorama musical espanyol de la segona meitat del segle XX.

El seu matrimoni amb Carmen Sevilla -que va durar una dècada, del 1961 al 1971- no hauria d'eclipsar la força compositiva d'Algueró, que és responsable d'arranjaments volàtils i encomanadissos, comparables amb la grapa de Xavier Cugat, l'encert de l'orquestra de Pérez Prado o l'espectacularitat difícil d'oblidar de Ray Barretto. Augusto Algueró, fill del director de l'Orquesta Bizarros, va començar la seva carrera musical a principis dels 50, amb només 16 anys. El seu primer gran èxit va ser la banda sonora d' El ruiseñor de las cumbres , pel·lícula del 1958 protagonitzada pel petit i trempat Joselito. A partir d'aquí, la capacitat de treball d'Algueró es toparia cada vegada amb més freqüència amb el hit : van arribar la Tómbola cantada per Marisol, La chica ye-yé -popularitzada per Concha Velasco-, la Noelia de Nino Bravo, el Vivo cantando de Salomé i Penélope , que es convertiria en una de les cançons més demanades a Joan Manuel Serrat durant les seves gires per països llatinoamericans.

Popular i modern

Si el tàndem Algueró-Guijarro signava cançons de pop naïf, tendre i memorable -potser una mica aigualit per culpa de les produccions de l'època-, Algueró també faria créixer durant la dècada dels 60 la seva producció per a pel·lícules i seguiria capitanejant l'orquestra que portava el seu nom i que es nodria del repertori clàssic espanyol versionant temes com Horchatera valenciana , Ay sandunga , Tengo miedo torero , Serenata frente al mar i Soy madrileña .

Concha Velasco, una de les millors amigues d'Algueró, ha lamentat la pèrdua "del compositor espanyol més important de música moderna" i ha recordat que el proper capítol de Cine de barrio , programa que dirigeix, havia de ser rodat a la casa de Torremolinos on Algueró vivia des de feia dècades.

Casat amb Natividad Benito des del 1986, el compositor barceloní va seguir treballant en bandes sonores fins a Primer y último suspiro (Antonio Giménez Rico, 2002). Un any més tard va aparèixer el disc Homenaje , en què artistes com María Jiménez, Ana Belén, Fangoria i Tamara feien versions d'algunes de les cançons imprescindibles d'Algueró. Òscar Dalmau, periodista i col·leccionista entusiasta d' easy-listening , lounge , ie-ié i bandes sonores -i tantes altres ramificacions estilístiques difícils d'encasellar- ens ha dit que "sense Algueró, gran part del pop de la península no existiria". "Espero que se li faci justícia, i que no se'l recordi únicament com l'exmarit de Carmen Sevilla", ens ha fet saber. Quan li demanem pel seu disc preferit del mestre Algueró, pensa la resposta durant uns segons i finalment diu: "La banda sonora de Tuset Street , una pel·lícula dels 60 dirigida per Lluís Marquina i interpretada per Sara Montiel i Teresa Gimpera. És espectacular!"