Publicitat
Publicitat

Niall Ferguson: "Pel seu interès, els joves haurien de ser de dretes"

ProvocadorHistoriador escocès (Glasgow, 1964) expert en història financera i establert a Harvard. És polèmic per com revisa els imperis i el colonialisme, i per com pretén que s'ensenyi la història als instituts. El seu últim llibre és 'Civilización: Occidente y el resto' (Debate)

Convidat a Barcelona per fer una conversa a la Pedrera, de la Fundació Caixa Catalunya, he tingut la sort d'intentar moderar-lo en públic i discutir-hi en privat, i entenc que els seus enemics el temin i el respectin: és un agitador brillant, intel·lectualment sòlid i tan disposat a convèncer que no renuncia a cap de les eines ni trucs de l'oratòria.

Li agraden les polèmiques. Fins i tot volia portar als jutjats l'autor d'una crítica contra el seu últim llibre.

Vaig dir que consultaria un advocat perquè ser acusat de racisme és, a la Gran Bretanya, ser acusat d'un crim. El meu llibre condemna explícitament el racisme i exposa les premisses pseudocientífiques falses del racisme. Si has escrit això i la teva dona és de Somàlia, que no és l'esposa que tindries si fossis racista, et molesta l'acusació.

Defuig la correcció política i busca la provocació.

No estic interessat en la provocació per si mateixa, sinó en la veritat incòmoda. He tendit a identificar errors del passat i a corregir-los. Una de les causes principals de la crisi financera va ser la ignorància de la història. Les creences falses són perilloses si les tenen persones en posicions claus de presa de decisions.

¿L'historiador d'avui ha d'advertir dels riscos de futur?

El 2004 vaig advertir que el deute era una de les grans debilitats de la potència americana, basant-me en comparacions històriques. Era molt difícil dirigir un imperi global amb un dèficit enorme que estàs finançant a base de préstecs de la Xina, el teu futur rival més probable.

Escriu la història en directe.

Cal saber que el maig del 1931 la depressió es va convertir en la Gran Depressió per culpa d'una crisi banquera europea. Vaig preguntar als presidents d'una trentena dels bancs més grans d'Europa què va passar el maig del 1931, i no en tenien ni idea. Els historiadors tenim el paper públic de contextualitzar el present. Els arguments per analogia són més poderosos que els basats en models, equacions, teories. El món és massa complicat per ser reduït a models matemàtics.

Fa la competència als economistes?

Els economistes ens menyspreen i ells han fallat abismalment els últims 10 anys. Krugman no deia el 1999 que l'euro era una idea dolenta i que la unió monetària sense federalisme fiscal no funcionaria. Ho diu ara. Jo ho deia. Cal que els historiadors participin dels debats públics i cal prendre's menys seriosament els economistes.

¿Som en un interregne, en un canvi de model econòmic?

Les civilitzacions, els imperis o els sistemes financers es poden enfonsar ràpidament. L'Imperi Romà es va desintegrar en 30 anys, a principis del segle V. Tan ràpid, a la seva manera, com l'URSS o els bancs d'inversió. Les coses passen més en el temps periodístic que en el temps històric.

El seu llibre Civilización... , i la sèrie televisiva del mateix nom, pretenen ensenyar la història d'Occident als joves.

Els adolescents haurien de marxar de l'escola entenent el passat amb alguna estructura narrativa. No haurien de sortir-ne coneixent segments minúsculs de la història, quasi sense relació entre ells. A Anglaterra s'ha convertit en una mena de patologia del sistema educatiu que els nois marxin de l'escola sabent qui van ser Hitler, Enric VIII i Martin Luther King Jr. però sense saber res del context. Això és un desastre.

La crisi europea té solució?

Els problemes d'Espanya es podrien resoldre demà si el govern alemany acceptés una assegurança de dipòsits per als bancs a escala europea, els eurobons. És a dir, que tota la credibilitat de la UE estigués al darrere dels deutes dels governs estatals. La qüestió és si Europa es convertirà en la República Federal d'Europa, o no. I serà resolta aquest any, però no per vosaltres, sinó pels alemanys.

¿Els joves europeus hauran de marxar del continent per viure bé?

El pronòstic per a aquesta generació és funest. S'enfronten a una competició que veig a Harvard: els estudiants més treballadors, ambiciosos i tenaços són els asiàtics i asiaticoamericans. A més, els joves europeus heretaran una factura gegant com a resultat que la nostra generació ha viscut a costa del futur.

I què els aconsella?

No acabo d'entendre els joves. Si entenguessin els seus propis interessos econòmics, serien de dretes. Als EUA, del Tea Party. Però com que són naïfs, i pressuposen que han de ser d'esquerres perquè són joves, s'alineen amb les polítiques equivocades. Veig una generació als EUA de joves conservadors, que entenen que una reforma radical de l'estat del benestar és la seva única esperança.

¿No pot parlar d'equitat i justícia social, en lloc de competitivitat?

Un món competitiu és un món on tothom té la mateixa oportunitat. A Occident pensàvem que era bona idea eliminar el risc de la vida de la classe treballadora: de l'atur, de la pobresa, i hem creat una cultura de dependència en què generacions de gent mai no han treballat i viuen de prestacions. Hem atrapat la gent en la pobresa, amb la millor de les intencions. El mercat i la competència són imprescindibles per a la innovació i el creixement.

Més continguts de