Publicitat
Publicitat

Nicolás Sánchez-Albornoz: “L’Espanya postfranquista està mancada de moralitat”

Memòria A ‘Cárceles y exilios’ aquest historiador parteix de l’experiència pròpia, com a pres al Valle de los Caídos, per retratar la repressió franquista. La seva fuga va acabar a la gran pantalla a ‘Los años bárbaros’, però Cuelgamuros -com ell en diu- segueix en peu

Va voler impulsar un moviment estudiantil dins la universitat i va ser condemnat a treballs forçats al Valle de los Caídos. L’any 1948 Nicolás Sánchez-Albornoz fugia d’allà amb l’ajuda de l’antropòleg Paco Benet i l’escriptora Barbara Probst Solomon, una història que ha quedat immortalitzada -amb “algunes llicències”, diu- a Los años bárbaros. Fill del president de la República a l’exili, aquest historiador i professor emèrit de la Universitat de Nova York ha viscut bona part de la seva vida a l’exili. Als 88 anys segueix defensant la necessitat de la memòria històrica en jornades com la que la UB li va dedicar el 20 de novembre passat.

Quina sensació li produeix que el Valle de los Caídos segueixi en peu?

Jo mai en dic així. Faig servir el topònim de Cuelgamuros, que és el que utilitzàvem en l’època en què em va tocar ser hoste d’aquell indret, i que neutralitza tot aquest sentit simbòlic que se li va voler donar, quan primer s’hi van traslladar les restes de Primo de Rivera i després s’hi va enterrar Franco. Ara s’intenta rectificar dient que allà no tan sols hi ha enterrat un bàndol. Aquell va ser un monument creat per a l’enterrament gloriós dels vencedors de la croada, però amb el temps es van trobar que no tenien prou cadàvers per omplir-lo i es va anar als pobles a buscar-ne. Cadàvers d’afusellats van ser arrencats de les fosses on havien sigut llançats per portar-los allà. Però, a més, és també un símbol de l’aplicació dels treballs forçats.

Un doble sotmetiment?

Els presos estàvem sotmesos, però era més una qüestió econòmica. El règim es va trobar amb desenes de milers d’homes i de dones tancats a les presons, i això era també un llast. No els donaven gaire menjar però els havien d’alimentar i custodiar, així que van decidir treure’n suc. Es van fer servir presos polítics per construir el canal del Guadalquivir o el ferrocarril Madrid-Burgos, però almenys aquelles obres tenien finalitat econòmica. En canvi, Cuelgamuros era una obra inútil completament.

Algun cop ha anomenat Franco “el Karadzic espanyol”. ¿Creu que un tribunal penal internacional hauria d’haver jutjat el franquisme?

El tribunal que ha de jutjar Franco és un tribunal moral. Jurídicament ja és molt poc el que s’hi pot fer, el que vostè proposa s’hauria d’haver fet als anys 70. Avui ja ha passat massa temps. Però la condemna moral ha de venir en qualsevol moment.

És estrany que encara no s’hagi fet.

Per sort la humanitat es va reemplaçant, i les generacions que no ho han passat hauran de saber-ho tot i condemnar-ho. Això es fa exposant el que va passar. Ara hi ha molts llibres que ho expliquen. En aquest moment, qui no s’assabenta de què va ser el franquisme és perquè no se’n vol assabentar. I hi ha molta gent a Espanya que no se’n vol assabentar.

¿Veu vestigis franquistes en la societat actual?

I tant. En els partits polítics. Però el més gran és Cuelgamuros. Han passat molts anys i cap partit polític s’ha atrevit a agafar el toro per les banyes i decidir què en fa.

Deu resultar decebedor per a algú que va viure a l’exili com a fill del president de la República...

A l’exili al que aspiràvem era a una societat espanyola lliure i republicana, però també moral. Però resulta que l’Espanya postfranquista està mancada d’aquesta moralitat.

¿Parla de la societat o de la classe política? O de totes dues?

No dubto que hi hagi gent honesta, però hi ha capes molt àmplies de la societat que no tenen sentit de la moralitat perquè no han sigut educades d’aquesta manera. La República, amb tots els seus defectes, va fer un esforç per a l’educació i per al desenvolupament de la moralització en la vida política, amb la Institución Libre de Enseñanza.

¿Amb Felip VI ha perdut l’esperança d’una república?

A mi em sembla que la república és el règim racional i desitjable, però amb majories absolutes com les que ha tingut el PP no crec que els candidats que s’haguessin proposat per a president de la república haguessin sigut gaire millors que Joan Carles o Felip. En aquestes condicions, no hi ha cap pressa per substituir un rei per un president.

Creu que cal una Segona Transició?

Crec que ja s’està donant. La descomposició dels partits polítics tradicionals demostra que s’està exigint una actitud nova. Digui’n transició o no, però hi està havent un trencament amb les polítiques que han regit el país els últims 30 anys.

Està parlant de Podem?

Entre d’altres. El que no he vist encara és cap definició de Podem sobre qüestions com Cuelgamuros, que per a mi tindrien molta importància. Hi ha optimisme però també n’hi ha hagut altres vegades...

¿I pot ser que a Catalunya aquest trencament estigui venint també per la via del sobiranisme?

En una entrevista de televisió un periodista li preguntava a algú si a Catalunya li aniria millor dins una Espanya governada per Podem o dins una Catalunya governada per Mas i les multinacionals. Aquesta és la qüestió. No hi ha una divisió territorial que digui que Catalunya és pura i la resta d’Espanya no.

Més continguts de