Publicitat
Publicitat

Núria Muntaner: "A Espanya ara hi ha més interès per la música en català"

Pedagògica. Barcelonina de 32 anys, Muntaner és sòcia de la discogràfica Sones, però també és a l'altra banda, perquè és directora del grup de música pop per a nens Minimúsica i lidera el duo de música Oh! Cake & the Cookie

Núria Muntaner va ser professora de música a l'ensenyament públic. Utilitza un to didàctic i ferm, tant quan s'adreça als nens als concerts de Minimúsica del Primavera Sound o a la sala La Paloma com quan parla amb mi. Minimúsica es va fundar fa sis anys i ha estat un referent per a iniciatives similars que han aparegut després.

Per què pot ser millor per a un nen escoltar les vostres cançons d'Anímic, Love of Lesbian o Christina Rosenvinge que la música infantil convencional?

No és ni pitjor ni millor, tot és necessari. Hi ha una música més mainstream , que ens arriba a tots, vulguem o no. L'objectiu de Minimúsica és que la música que normalment no arriba a tothom la puguin escoltar els nens.

¿Però és positiu que una nena de 5 a 10 anys imiti Shakira i Rihanna?

Si a un nen petit el poses a pintar, li dónes tots els colors, perquè triï els que vulgui i experimenti. No li dónes només el blau i el vermell. Per què amb la música s'ha d'escollir entre unes parcel·les i les altres? Hi ha una tendència des de fa uns anys a desvirtuar la infància, com si no molés ser nen i haguessin de créixer de pressa. Sembla com si es volgués que els nens de 6 anys ja actuessin com si fossin adolescents. Volem reivindicar la infància, sense tractar els nens com si fossin tontets però sense dir-los que ja són grans, sense haver de pintar-se les ungles quan només tenen 4 anys.

¿Programes com La bola de cristal i Planeta imaginari són referents?

Per a nosaltres La bola de cristal és un referent, és el millor programa per a nens que s'ha fet en aquest país. Una cosa tan moderna avui seria impensable. Crec que nosaltres i la resta del sector ens adonem de la necessitat de fer un producte. Els nens d'avui ens donen quatre voltes.

Teniu nens artistes, com la Candela, Belize, els fills de New Raemon i els de Christina Rosenvinge. Com s'evita que aquests nens, artísticament tan singulars, acabin perduts per la fama?

És molt fàcil, perquè tenen unes famílies com cal, que estan donant-los suport. Quan tens uns pares amb el cap a lloc i una discogràfica que no vol tenir èxit en dos dies, el nen no es perd. El nen es perd si és un producte d'un càsting i no segueix la seva activitat natural.

¿En aquests moments la cultura pot comptar amb ajuts públics?

Això s'ha acabat. Fa temps que no comptem amb aquesta opció. La nostra web sí que va rebre un 50% de finançament del ministeri. Però no hem estat una empresa que hagi viscut de subvencions.

Com s'ho manega una discogràfica petita com la vostra per tirar endavant?

Al sector estem acostumats a estar en crisi. Estem acostumats a estrènyer'ns el cinturó, tenir sous baixos i treballar hores i hores. Com a mestra de l'escola pública jo guanyava bastants diners. Treballar molt, tenir idees, reinventar-nos, que un grup pacti amb marques, que Minimúsica actuï en escoles. L'única cosa bona de la crisi és que la gent dóna més voltes a les coses i surten idees bones. En el cas de Minimúsica, vam començar fent concerts i ara tenim un portal molt interactiu, els espectacles familiars i volem actuar en escoles. Crec que en temps de crisi tothom ajusta el pressupost però sempre reservant alguns diners per als nens.

¿Però hi ha recursos a l'escola pública? ¿No és deficitari l'ensenyament musical?

No puc dir que sigui deficitari. Els mestres de música són especialistes, la qualitat ha augmentat. Hi ha professors joves de la nova fornada que fan coses interessants i diferents, el que poden. Potser la música no està prou valorada; aquí valorem més els esports. La música segueix sent una cosa minoritària. És més car aprendre a tocar un instrument que anar a una acadèmia d'anglès o apuntar-te a bàsquet o a la piscina. Afortunadament, l'educació musical escolar i extraescolar ha millorat amb mètodes millors, més motivadors.

¿La música en català ja té tantes opcions de triomfar com la que es fa en castellà?

Des de fa un temps, a partir de Manel, s'ha obert la veda, però la música en català no és sinònim de triomfar. Nosaltres de música en català portem Fred i Son, Miss Carrusel i vam treure dos discos de Mishima, i depèn de cada cas. El que sí que veiem és que a Espanya des de fa un temps hi ha més interès per la música en català. Abans era impensable que un grup en català pogués tocar a Galícia. Ara la gent es fixa més en la música i no li importa tant que es canti en català. Ara hi pot haver gent que sigui fan de Fred i Son a Lleó.

¿Els discos, la música com a objecte, desapareixerà?

M'agradaria pensar que no. En tot cas, no es pot estar trist. Les coses van cap on van, i has de trobar el teu espai. Nosaltres fem edicions de CDs i vinils molt elaborades, fins i tot de cassets. Si ho fas com un bon caramel, pots vendre-ho. Per al nostre tipus de música encara hi ha més gent que compra discos. Però Sones no viu dels discos que ven sinó dels serveis del segell com a representació, editorial, etcètera. T'has de diversificar i mirar de tocar moltes tecles.

Més continguts de