Publicitat
Publicitat

Natàlia Via-Dufresne

Joventut "A casa em van dir que sí a la vela i a la competició però amb la condició que seguís els estudis" Entorn "A Barcelona em vaig trobar molt còmoda navegant, és la meva ciutat d'origen"

"Ara més que mai, la vela a Barcelona", deia l'adhesiu que duia la Natàlia a la carpeta dels apunts de l'escola. Aleshores era una adolescent que passava els llargs estius escolars al Masnou, un dels municipis de més tradició d'ensenyament de la vela del país. I navegava amb la classe Optimist. Dels Jocs Olímpics en sabia poca cosa, tot i que s'hi havia apuntat de voluntària; gairebé només que se celebrarien a Barcelona i que des de Mallorca es feia pressió per acollir les competicions de vela. Mallorca hauria estat també un bon escenari per a la vela olímpica, però hauria suposat allunyar de la ciutat organitzadora una de les disciplines esportives en què hi havia més opcions de medalles catalanes i espanyoles -unes opcions que es van confirmar.

Finalment, l'estiu del 92 les aigües de la capital catalana van ser esquitxades per veles blanques de mides diverses. Una d'elles era guiada per Natàlia Via-Dufresne. El vent va bufar-li a favor per arribar-hi. D'entrada, va tenir la sort que als Jocs del 1992, per primer cop a la història, la classe Europa de vela s'obria a les regatistes femenines. De les quatre candidates espanyoles amb les quals va competir per ser seleccionada per als Jocs Olímpics, ella era la més petita. I després de molts sacrificis -viatjant i deixant els estudis una mica de banda ("A casa em van dir que sí a la vela i a la competició però amb la condició que seguís els estudis", explica)-, la Natàlia va ser seleccionada.

Va ser més dura la lluita per la plaça i la preparació que les regates dels Jocs Olímpics. "Jo tenia 17 anys quan em vaig plantejar lluitar per la selecció. Va implicar dos anys molt intensos, en els quals em vaig fer gran de cop. El meu entrenador, el canari Toni Navarro, em va ajudar moltíssim -explica-. A Barcelona em vaig trobar molt còmoda navegant. És la meva ciutat d'origen, i tot i que navegava per tot el món, la majoria d'entrenaments els feia aquí. Conec molt bé els vents de la zona, que a l'estiu acostumen a ser molt nobles -és a dir, constants tant pel que fa a la direcció com a la força-. A més, el fet que els Jocs fossin a Barcelona va facilitar tota la preparació", diu la Natàlia. Després de l'èxit dels Jocs de Barcelona, Natàlia Via-Dufresne va continuar competint. El 2004, als Jocs Olímpics d'Atenes, va endur-se una altra medalla de plata, en 470, amb Sandra Azón.

Avui segueix vinculada al món de la vela. Col·labora en la promoció de la Fundació Navegació Oceànica Barcelona, que organitza la regata Barcelona World Race, i dirigeix l'Escola Nàutica Natàlia Via-Dufresne, on ensenya el que ha après al llarg d'un grapat d'anys a la mar. Per exemple, explica que en tota regata has de tenir un pla general a seguir i alhora improvisar i adaptar-te als canvis, detalla com has d'anar modificant el trimatge de la vela en funció dels canvis d'intensitat del vent, com has de controlar els contrincants, les maneres que hi ha per molestar-los tapant-los el vent... Tot això, als Jocs de Barcelona, la Natàlia ho feia sola (la classe Europa, amb la qual va obtenir la medalla olímpica, és per a una única persona). I quan arribava a terra, quina gentada! Hi havia una gernació al menjador de la Vila Olímpica ("Immens, obert les 24 hores del dia, amb tot tipus de menjar, boníssim!", recorda), i també a l'entrega de les medalles... "Em va impressionar veure tantíssima gent al Port Olímpic; és que normalment -afegeix- a l'entrega de premis som els regatistes, els entrenadors i la gent de l'organització... quatre gats mal comptats".

Més continguts de