Publicitat
Publicitat

El talp

Sarmenta no surt a Google Maps però sí que es pot trobar al llibre 'Opi i sardines'

Negres com nosaltres

Sardineta saladeta, fresqueta i cremant sobre les brases, mmm! Sí, la primavera despunta, i la imaginació s'envola cap a mars guspirejants i sobretaules eternes a dos pams de l'aigua. Sardines a la brasa, quin luxe de pobres, no? Si visquéssim als Estats Units, a més de pobres, seríem negres, o viceversa. Negres com els que habiten la ciutat de Sarmenta, una ciutat grisa i encimentada que s'estiregassa, mandrosa, al bell mig de Catalunya, sota l'influx de la muntanya màgica de Montserrat i la música de Billie Holiday. Negres de tant treballar, de tant excavar les mines de sal, de tant mirar-se les mans i veure que són brutes. Negres d'esperit. Sarmenta es mou. A poc a poc, de manera gairebé imperceptible, però es mou. S'hi pot arribar en tren, hi ha arxius, hi ha bars, festes en què es fuma opi, fins i tot hi ha hospitals, però no és del tot clar que existeixi. A Google Maps no hi surt i això, avui dia, és com no existir. Sí que existeix dins d'un llibre que és a les llibreries, porta per títol Opi i sardines , i l'ha escrit en Cesc Martínez, natural de Sarmenta, esclar. Un llibre en què res no és el que sembla: un professor de socials anomenat Fabre investiga la història amagada darrere d'una fotografia misteriosa, però la novel·la no és de misteri; al programa de ràdio de Sarmenta no hi sona Sopa de Cabra sinó Duke Ellington, i del que més es va convencent en Fabre, a mesura que intenta desentortolligar el cas Scala del 78, és que sota l'estora hi ha molta porqueria. O que sota les sardines, hi crema l'opi.

L'altre que consultava el Google Maps, fa pocs dies, a veure si el seu poble encara hi era després de les ventades, era en Joan Todó. En Joan Todó és de la Sénia, és poeta, i acaba de publicar el seu primer llibre de contes, A butxacades , un mostrari ric i brillant de les possibilitats de la literatura en la distància curta que és el conte. I vigilin quan llegeixin L'heroi salva la donzella , perquè no és apte per a ànimes de càntir! Tots els qui van tenir la sort d'assistir a la presentació a l'Horiginal ja saben de què parlo, gràcies al magnífic discurs d'en Sito Subirats sobre l'ultralocalisme i la realitat, i que duia l'insuperable títol d' Abatut a la Sénia el gos de grans dimensions que van confondre amb una lleona . Potser és que a la Sénia també ho són un poc, de negres. Potser. En qualsevol cas, negres com nosaltres.

Més continguts de