Vaig venir a Jordània per dues raons: per veure la ciutat de Petra i per banyar-me al mar Mort. Sí, ja sé que no sóc gaire original. Després em van sobrar uns dies i els vaig passar a Amman. Que per què? I per què no?
Aquest país sempre m'ha interessat molt. Quan tenia catorze anys, em vaig enamorar de la reina Noor. Llavors s'havia casat amb el rei Hussein i sortia molt a l' Hola . Potser va ser perquè tots els meus amics es decantaven per Carolina de Mònaco. A mi, en canvi, m'agradava aquella americana que s'havia casat amb un rei àrab més baixet que ella. Era com un conte de Les mil i una nits , sap què vull dir?
Sí. He vingut sol. Vés-te'n a Jordània, em vaig dir. Així, a la impensada. Tenia uns estalvis. I, no ho sé, pensava que aquí hi trobaria alguna resposta. Vaig venir a saber alguna cosa de mi, del meu futur. Era, no ho sé, un pressentiment.
No sabia que era el barri dels palestins. Simplement, passejava. Em faltaven dos dies per agafar l'avió de tornada i voltava per la ciutat. No m'agrada semblar un turista, i com que sóc moreno de pell, vaig pensar que ningú es ficaria amb mi. Em vaig posar unes sandàlies, uns pantalons balders, i apa. Vaig veure aquella vella asseguda en una cadira al carrer. No sé per què ens vam posar a parlar. Primer en anglès, però ella no se'n sortia i vam passar al francès. Em va dir que era armènia. Coi, esclar que m'ho vaig creure.
Els nens rondaven per allà sense fer res. Tenien set o vuit anys. Em demanaven diners. N'hi havia un de molt pesat, una mica més gran que els altres, que era el que manava. L'armènia em va demanar que l'endemà els portés alguna cosa perquè s'entretinguessin i ens deixessin parlar tranquils. Que de què havíem de parlar? No ho sé. Ja els he dit que jo esperava un missatge. A més, aquella dona em sonava molt. Si no l'havia vista abans, l'havia somiada.
Jo acabava de llegir El caçador d'estels . El primer dia, la cap de recepció de l'hotel m'havia dit que podia demanar-li qualsevol cosa que es pogués comprar. Vaig demanar-li'n un i l'endemà ja el tenia. Era un estel hexagonal, vell i tenia un esparrac cosit. L'endemà l'hi vaig donar al nen que manava. Els altres se'n van anar amb l'estel, però ell es va quedar i no vaig poder parlar amb l'armènia. El nen ens interrompia tota l'estona. Al final me'l vaig quedar mirant així, seriós, i li vaig dir: "Com vols que t'entengui, si sóc de Barcelona". Què vaig haver dit. Va obrir els ulls i va començar a saltar. Repetia una paraula que em va costar una mica identificar. Era Barça . Havia trobat un culer.
Vaig fer l'encàrrec a la recepcionista. Quan va somriure vaig entendre que era més fàcil que un estel. L'endemà, després d'esmorzar, em va donar la samarreta blaugrana, la del coll groc, amb el nom de Messi imprès al darrere.
Quan l'hi vaig donar, el nen es va posar a saltar de content i va desaparèixer. Llavors l'armènia em va demanar cinquanta dòlars. Em pensava que era una estafa, però llavors em va venir com un flaix. Ja sabia on l'havia vista. Era clavada a l'Oracle… Aquella dona que surt a Matrix , coi, la que endevina el futur. Sí, home, és aquella pel·lícula que et truquen i de cop apareixes en una altra banda, com si t'haguessis ficat dins el telèfon. Justament portava poc més de cinquanta dòlars al damunt. Em vaig dir: "És natural que ella ho sàpiga, si és l'Oracle". Quan els hi vaig donar, ella em va dir que m'ajupís. Vaig acostar-li l'orella a la boca. "Vagi amb compte", vaig sentir. "Per què?". "Ara vagi-se'n", va dir.
Em va deixar ben sorprès. Vaig decidir que faria una volta i després tornaria. A dos carrers d'allà vaig trobar els nens. El que manava estava enfilat en una plataforma perquè l'estel no s'emboliqués amb els cables i els ferros dels edificis. Duia la samarreta de Messi, i l'estel es retallava contra el cel. Vaig treure la càmera i vaig fer-li una fotografia.
Després vaig tornar on era l'armènia. A Matrix , quan et truquen, tornes al món de debò. En tot cas, quan vaig veure l'armènia, vostès ja hi eren.
