Publicitat
Publicitat

Colm Tóibín: "N'he après molt, de la seriositat i la força de treball dels catalans"

Conscient "Quan 'The Guardian' em va demanar l'article ja feia dies que m'havia adonat que, més enllà del fet identitari, hi havia un problema gros d'infraestructures, a Catalunya" Antitaurí "Em vaig sentir com si fos l'animal que estava sent assassinat"

A més d'haver escrit una vintena de llibres i dotzenes d'articles, Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) pot explicar anècdotes sobre una part important dels escriptors en llengua anglesa. Pot parlar extensament d'un dels seus mentors, John Banville, de l'estada al Brasil que va fer amb els matrimonis Auster-Hustvedt i Amis-Fonseca, de la fòbia televisiva de Sir Noël Coward, de l'admiració per l'obra de Lydia Davis i de la mesquinesa de V.S. Naipaul. La llarga llista de referències de l'ecosistema angloparlant sorprèn, però encara ens deixa més bocabadats el seu coneixement de la cultura catalana, amb la qual manté una relació intermitent des de fa tres dècades i mitja i que li ha suposat l'últim premi Joan B. Cendrós per l'article "La prohibició de les corrides de toros, la dolça venjança de Catalunya", publicat a The Guardian .

El teu article va ser publicat a finals de juliol del 2010. Hi defenses que la prohibició de les corrides de toros és una venjança per la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.

Aquest darrer estiu vaig estar llegint What Catalans Want?, un llibre de Toni Strubell del qual he fet el pròleg -i que ha de sortir l'any vinent en anglès-. Són un seguit d'entrevistes a catalans que expliquen les seves demandes. Quan The Guardian em va demanar l'article ja feia dies que m'havia adonat que, més enllà del fet identitari, hi havia un problema gros d'infraestructures. La sentència del Tribunal Constitucional tenia un punt realment ofensiu, quan deia que no hi havia cap institució catalana prèvia al 1978. Això era així per una simple raó: des del 1939, el franquisme s'ho havia carregat tot! Un dia després de l'èxit de convocatòria de la manifestació contra la sentència del Constitucional, la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol omplia els carrers de banderes espanyoles.

Ho vaig viure des d'un bar de la Pobla de Segur. Aquella tarda, la gent encara parlava de la manifestació del dia anterior: tothom se l'havia pres molt seriosament. Durant el partit, mig bar volia que la selecció espanyola perdés. Quan van marcar el gol de la victòria hi va haver crits, però també molts silencis.

La teva relació amb les corrides de toros no ha estat gaire entusiasta.

No en vaig anar a veure cap fins al 1988. Em vaig sentir com si fos l'animal que estava sent assassinat. Vaig sortir de la Monumental molt deprimit, però mentre tornava cap a casa vaig coincidir amb una ballada de sardanes a plaça Sant Jaume. Sé que hi ha gent que se'n fot, de les sardanes: en aquell moment em van semblar una altra dimensió molt més agradable que la de la corrida. Una dimensió en què acceptaven dones grans i no mataven a ningú.

A l'article hi escrius que els catalans "se senten orgullosos de ser un poble treballador, anticlerical i amant de la música clàssica". Creus que aquestes tres característiques encara ens defineixen?

Suposo que l'anticlericalisme no és tan important com fa uns anys, però encara és l'hora que conegui un català catòlic. Estic convençut que la seriositat i la força de treball dels catalans es manté. N'he après molt, d'això, de la mateixa manera que elogio el caràcter estalviador i l'actitud relaxada cap a la beguda. Els dos anys que vaig passar a Barcelona em van demostrar que Catalunya portava la música clàssica a les venes. Espero que segueixi sent així...

Què et va fer decidir per venir a Barcelona?

La primera vegada que havia sentit a parlar del nom de la ciutat havia estat al Finnegans Wake , de James Joyce: " Bar-saloon-a ". El so de les paraules és molt important, i Barcelona sona molt bé. L'estiu del 1975 podia triar entre venir a Barcelona i fer de professor d'anglès o marxar a Londres i intentar aprovar unes oposicions. La meva idea inicial era quedar-m'hi dos mesos, però m'hi vaig estar més de dos anys. Vaig començar a sentir paraules estranyes al mercat: "Bon dia", "Adéu", "Què és això?" o "Anem cap allà". Els meus primers professors de català van ser Toni Strubell i Lluís Urpinell. Jo els hi demanava que m'ensenyessin coses bàsiques per poder demanar una cervesa o lligar.

Un dels primers contactes amb la cultura catalana va ser la música.

Vaig descobrir els discos de Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Tenien cançons impressionants, que semblaven himnes. Poc després, vaig arribar a Joan Miró i em van agradar alguns quadres de Tàpies. I gràcies a la lectura de poetes com Carles Riba o Josep Palau i Fabre vaig descobrir que una part important de la poesia catalana, a diferència de la castellana, dóna més importància al so que a les imatges que suggereix.

A la dècada dels 90 vas arribar a muntar un recital de Joan Brossa a Irlanda.

Me'l vaig emportar a ell, la seva dona i dos acompanyants. Durant el recital, la gent no entenia res. He de confessar que va arribar un moment en què fins i tot jo vaig començar a parlar amb la seva dona. Ell ens va mirar severament i ens va cridar: "Calleu, cony!".

Més continguts de