Publicitat
Publicitat

MEMÒRIA HISTÒRICA

El robatori del 'Codex Calixtinus' reobre el debat sobre l'ús del patrimoni documental

Ni còdex medieval ni erudits

El patrimoni bibliogràfic i documental no és una qüestió que preocupi gaire el conjunt de la societat. Ni, segurament, no és tampoc del tot necessari que aquesta preocupació sigui generalitzada. Però, de tant en tant, atiada per alguns demagogs, es concita la ira del poble contra els que atempten contra uns béns tan idiosincràtics com ignorats. Llavors, l'enfervoriment col·lectiu per defensar o reconquerir aquesta herència cultural arriba a fer brandar les mateixes espases.

N'hi ha prou recordant l'exemple, realment patètic, dels papers de Salamanca , lluny del seu lloc natural de conservació " por derecho de conquista ", tal com, amb sinceritat (i no sé si un punt d'odi) gens dissimulats, va declarar un, d'altra banda, excel·lent escriptor en llengua castellana. Entre nosaltres també s'exalten els ànims quan ens assabentem que un Beatus, per exemple de la Seu d'Urgell, ha estat robat, com va succeir el 1996, i passem neguit fins que aquest còdex no retorna a la solitud del seu prestatge o a l'aïllament de la seva vitrina, si algunes miniatures el fan digne de ser exposat a l'admiració de turistes curiosos.

Civilització europea

Aquests dies toca el torn al Codex Calixtinus , desaparegut en circumstàncies a penes aclarides. I encara sort que, d'aquest manuscrit, almenys, se n'havia fet una reproducció en facsímil, amb la qual ens haurem d'acontentar mentre no recuperem l'original. Els diaris en van plens, d'aquest robatori. I tot són escarafalls, lamentacions i fins i tot acusacions d'incúria. I està bé, esclar, que la societat reaccioni davant la pèrdua d'una part única i insubstituïble, en la seva singularitat, del patrimoni de la nostra cultura occidental. Sap el mateix greu que el còdex furtat sigui de pertinença gallega que si fos de titularitat catalana. Un còdex de l'Edat Mitjana és sempre expressió de la civilització europea, la qual ha modelat la nostra ment en el motlle d'un Orbis Christianus , que, substituint, ampliant i millorant l'antic Orbis Romanus , és l'origen no sols de l'Europa actual, sinó també de tot el món occidental. D'aquí que trencar aquest motlle és esclafar les nostres característiques més peculiars.

Però no és d'assumptes tan delicats, ni del robatori del Codex Calixtinus , del que voldria parlar. Simplement voldria cridar l'atenció sobre una altre perill que afronta el nostre patrimoni escrit i que, a més llarg o més curt termini, pot representar la pèrdua de la nostra memòria històrica, perquè, a la fi, en som desposseïts d'amagat i no sé si amb engany. I no aludeixo pas ara a la recent memòria històrica, que, probablement s'hauria hagut de deixar dormir uns anys més, fins que les ferides estiguessin del tot cicatritzades.

Em refereixo a la memòria de què són portadors els còdexs i els diplomes medievals (i fins d'èpoques més recents), que fan encara avui del nostre patrimoni un dels més importants d'Europa, almenys en el vessant documental. I, malgrat aquesta riquesa i malgrat molts meritoris esforços, la nostra herència bibliogràfica i documental no està completament ni degudament inventariada ni catalogada. No està, doncs, prou assegurada la seva conservació, ni, de retop, a total disposició dels estudiosos.

Queden pocs erudits

Quina n'és la causa? En l'actualitat encara queden quatre o cinc eruditíssims arxivers eclesiàstics que s'esforcen a custodiar i catalogar, amb més bona voluntat que mitjans, però amb ciència i paciència, una part essencial de l'esmentat patrimoni; queden també quatre o cinc arxivers seglars, igualment meritíssims, que mantenen alt el prestigi d'un cos que ha donat noms ben il·lustres a la nostra cultura. Però cal assegurar el futur. S'ha de pensar en noves generacions que, convenientment i adequadament formades, puguin prendre el relleu. I aquí, al meu parer, la previsió és deficient, no sols pel que fa a la idònia formació dels futurs conservadors del patrimoni escrit, sinó també dels futurs investigadors.

Aquesta formació, únicament la pot donar amb garanties la Universitat. Però els plans docents gairebé han proscrit l'estudi del llatí i pràcticament han bandejat el de disciplines tan fonamentals en el nostre cas com la paleografia, la codicologia i la diplomàtica. Com més va més difícil és, ja no diré estudiar, sinó, simplement, catalogar, ni tan sols inventariar còdexs i diplomes. I és que els còdexs i els diplomes (què hi farem!) són majoritàriament escrits en llatí i en unes escriptures arcaiques, no sempre fàcils de desxifrar.

Si, per falta de prestar l'atenció deguda a la formació de futurs professionals -capaços els uns de conservar i de catalogar, i competents els altres en l'anàlisi i l'estudi del nostre patrimoni- ens autoexcloem del coneixement del nostre passat, perdrem una part principal de la memòria col·lectiva. Ens privarem de la cultura produïda en el temps dels nostres orígens i formació com a poble. I un arbre sense arrels aguanta poc.

Sóc conscient que algú em titllarà de pessimista. Tant de bo tingui raó! Sé que fins i tot pot haver-hi qui es mostri cofoi amb la situació actual i es vegi amb cor d'aportar dades i estadístiques que desmenteixin la situació que descric, i auguri un futur prometedor. Tant de bo siguin reals i no maquillats els seus informes, i fonamentats els seus bons auguris!

El cert, però, és que alguns, més enllà dels lamentables robatoris de peces tan notables com el Codex Calixtinus , que a intervals regulars es produeixen i que sempre ens entristeixen, estem preocupats pel futur incert d'un patrimoni que considerem, més que important, essencial. I, perquè l'estimem, no podem callar.

Més continguts de