Publicitat
Publicitat

L'ESTRENA DE LA SETMANA

Russell Crowe lidera 'Los próximos tres días', el nou film de Paul Haggis

No sense la meva dona

Isi escollim viure en la nostra pròpia realitat?-, es pregunta en veu alta John Brennan (Russell Crowe), professor de literatura, durant una classe sobre el Quixot. Té motius per voler veure gegants en lloc de molins: la seva dona fa dos anys que està empresonada, el seu fill està creixent sense una mare i l'esperança de canviar aquesta situació per vies legals s'esvaeix sense remei. Brennan no vol acceptar aquesta realitat, però en lloc de fugir a un món de fantasia decideix posar-hi remei: alliberarà la seva dona de la presó per la força, sigui com sigui.

El cinema nord-americà és ple d'històries de superació en què l'individu s'enfronta a la institució (en aquest cas al poder executiu de l'Estat). "No ho pots fer". "Sí que puc". "No, no pots". "Ja ho veuràs". I al final, si els motius són purs i la voluntat ferma, ho aconseguirà, i tothom reconeixerà que, al cap i a la fi, l'individu tenia raó. Ja ho deia David Simon, el creador de The wire , que hi ha una raó perquè ens venguin aquesta història una vegada i una altra, i és que en el fons tots sabem que en el segle XXI l'individu cada vegada és menys i menys important, i no a l'inrevés.

Paul Haggis enfronta el personatge de Crowe a una tasca quixotesca. ¿Com pot un professor universitari trencar els controls d'una presó d'alta seguretat i escapar de la persecució policial? L'individu aquí està sol davant la institució. A Caballero sin espada (Frank Capra, 1939) el senyor Smith creu en el sistema polític que denuncia; Bernstein i Woodward es recolzen en el periodisme per denunciar Nixon a Tots els homes del president (Alan J. Pakula, 1976); el fiscal Garrison porta a judici la conspiració per assassinar Kennedy a JFK (Oliver Stone, 1991). Però Brennan no té res on es pugui recolzar. L'individu haurà de lluitar en solitari o resignar-se. Al segle XXI, la felicitat pot sortir cara.

Los tres últimos días és un thriller dramàtic -o més aviat un drama esquitxat de suspens- que, amb un ritme pausat, potser un pèl massa i tot, ens explica els esforços d'un home per canviar el destí de la seva família i les dificultats i renúncies morals que l'acompanyen en aquest procés. El resultat transpira una visió bastant fosca per a un producte d'aquest tipus, un pessimisme que ja ressonava al final de l'anterior pel·lícula de Haggis, A la vall d'Elah (2007). És d'agrair que l'autor hagi fugit del maniqueisme i l'ambició sense mesura del seu debut - Crash (2004)-, però no ho és la manca de personalitat cinematogràfica pròpia del producte, que opta per un estil visual nerviós, mogut, d'àgil muntatge, un model narratiu de thriller realista post-Bourne que fa una identificació automàtica entre naturalisme i l'estil de càmera documental, que ja hem vist a massa pel·lícules en els darrers anys.

En qualsevol cas, tant per la cruesa amb què es revisa el mite de la llibertat individual en el context nord-americà com per l'eficiència amb que es narra i planifica l'execució de la fugida de la presó, estem davant d'una pel·lícula apreciable, que es deixa veure i no fa nosa en una cartellera que fa setmanes que no aporta gaires alegries.

Més continguts de