Publicitat
Publicitat

Oriol Rodríguez: “El futbol explica el millor i el pitjor de la societat”

Director del festival de documentals Offside Actiu Encara juga a futbol a Gelida, on viu, i arriba a les reunions amb una estètica pròpia d’estrella del rock. L’Oriol Rodríguez ha navegat sempre entre la música i l’esport. Però, per sobre de tot, és d’aquells que sempre fa coses. No sap estar quiet.

L’Oriol Rodríguez arriba carregat de bosses. I marxa per reunir-se amb tres persones abans de tornar a casa. Abans de posar-se al capdavant del primer festival de documentals de futbol de Barcelona, va estudiar història, va obrir una tenda de discos a Tarragona, ha fet de periodista en publicacions musicals i després de fer centenars d’entrevistes va decidir que calia crear l’Offside, el festival que enguany arriba a la quarta edició creixent. Del 16 al 26 de març, al Cinema Maldà, l’Oriol i el seu equip, format per David Díaz, Aleix Ibars, Xavi Torres i Àlex López, ompliran una sala de cinema de pilotes de futbol.

Com neix la idea? Algú li devia dir que era una bogeria, tot plegat...

La idea va sorgir fa uns set anys, mirant un documental sobre el Cosmos. Once in a lifetime, es diu. Un gran documental sobre aquell equip de futbol de Nova York dels anys 70 que va unir jugadors com Pelé i Beckenbauer. Era brutal. No era el tradicional documental de futbol que veus a la televisió, no. Era, bàsicament, un documental de gran nivell cinematogràfic que anava més enllà del futbol. Et portava a aquella època de luxe, fama, amb l’Studio 54... I jo, que cada any he anat a l’In-Edit, el festival de documentals musicals, vaig preguntar-me si seria possible fer el mateix, però amb documentals de futbol. I resulta que a l’estranger estava ple de documentals d’un nivell molt alt, que aquí no arribaven mai. ¿Com podia ser que una ciutat coneguda arreu del món pel seu futbol no tingués un documental així?

Altres ciutats ja en tenien, entenc...

A Berlín ja n’existia un, un festival modèlic, anomenat 11mm. Fa anys que omplen un preciós cinema al barri de Mitte. I tenim el Kicking & Screening de Nova York, el La Lucarne de París i el Cinefoot de Rio de Janeiro. Ens vam associar amb ells per crear una xarxa i s’està generant un circuit molt bonic. El nostre cas ha obert portes a Llatinoamèrica, i ara en tenim a Mèxic i l’Argentina. I uns xilens han contactat amb nosaltres per fer un Offside a Santiago, seguint l’exemple del de Salònica.

Un Offside a Grècia?

Resulta que uns grecs que eren a la ciutat de turisme van venir a una edició anterior, es van enamorar de la idea i aquest any ja en farem la segona edició.

¿Com explicaria a les persones que no siguin aficionades al futbol que val la pena venir a l’Offside?

Els diria que el futbol no deixa de ser, en part, un context. Són documentals que expliquen històries humanes, socials... Bé, és cert que alguns documentals parlen només d’aquest esport, però normalment parlen d’històries universals.

Ens n’hauria de posar exemples...

Doncs el documental sobre com els grups d’aficionats de clubs turcs s’uneixen per lluitar contra Erdogan. O aquest any, la història de la França actual, amb temes com el racisme i els immigrants sobre la taula, utilitzant com a fil conductor la selecció de futbol. Tenim un famós documental de l’ESPN sobre els camins creuats entre Pablo Escobar, el narcotraficant, i un jugador internacional assassinat el 1994, Andrés Escobar. O també els casos de futbolistes que es van jugar la pell contra dictadures del documental Els rebels del futbol... La llista és llarga.

Queda clar que a l’estranger és produeixen molts documentals. Però què passa a casa?

Se’n fan menys, és cert, però aquest any neix una secció de documentals estatals, i un dels tres és català, sobre l’ascens del Nàstic. És bonic. Si la gent jove que vol fer documentals veu que hi ha un festival, es crea una xarxa, un mercat. Però al final, tot plegat és una qüestió d’ajudes. Aquí es dediquen menys diners a la cultura en general. Sabem de casos de documentals alemanys sobre esport amb un gran finançament de l’estat. I sabem de casos de gent que té idees i talent aquí, però no troba els diners. El futbol explica el millor i el pitjor de la societat i està ple d’històries molt potents que mereixen ser explicades. Aquest any el millor documental de la gala del cinema islandès ha sigut sobre futbol, un documental que tindrem en l’edició d’aquest any. Aquí hem tingut casos de jugadors idealistes com Javi Poves o Oleguer Presas. Si fossin anglesos, ja tindrien el seu documental.

Més d’un encara es rasca la pell dels nervis de sentir que algú diu que un documental sobre futbol és cultura...

En som conscients. Ja sol passar, però cada vegada menys. De fet, el futbol no és cultura, és cert. Però existeixen productes culturals per explicar coses que passen al voltant del futbol. Pot convertir-se en un actor polític, social, econòmic... Però no sempre queda clar. A part, nosaltres organitzem un festival de documentals i, per tant, la prioritat és que siguin productes de qualitat. Documentals bons.

¿Les institucions ho tenen clar que un festival com aquest és cultura?

Quan hem parlat amb les institucions per veure si pot caure alguna ajuda, a Esports ens diuen que el nostre cas l’hauria de tractar la gent de Cultura. I quan ens reunim amb la gent de Cultura ens diuen que som una cosa d’Esports. Però no ens queixem, la família creix cada any.

Més continguts de