Publicitat
Publicitat

UNA MIRADA AL TEATRE ALEMANY

Thomas Ostermeier ha tornat al Lliure amb un Shakespeare més respectuós

'Othello': el 'regietheater' entra en fase de reflexió

Cada visita de la Schaubühne de Berlín a Catalunya -i ja en van cinc amb títols firmats per Thomas Ostermeier- serveix per situar la nostra realitat cultural en el lloc que li correspon: en fase de promoció. El despertar de l'encís es produeix un cop acabat l'espectacle, independentment de l'èxit de la proposta escènica. Potser Othello no fascina tant com l'abassegador Hamlet de fa dues temporades, però la màquina cultural que permet el funcionament d'institucions com la Schaubühne ens recorda la diferència entre el seu punt de partida i el nostre.

Per situar correctament el nivell de debat públic i institucional només cal recordar el discurs que el 2005 el llavors president d'Alemanya, Horst Köhler, va llegir en un acte d'homenatge a Schiller. Com recull la crítica teatral Katrin Bettina Müller en un article per al Goethe-Institut, Köhler va insinuar un lament per la falta de fidelitat textual que s'observa en les posades en escena actuals dels clàssics. N'hi va haver prou per ascendir a la palestra de la polèmica els límits del regietheater , aquest teatre de matriu germànica que reflecteix sobretot el món del director escènic per sobre de qualsevol altra autoria. Següent episodi de la qüestió: en l'acte d'obertura del Theatertreffen berlinès d'aquell mateix any (el festival que recull el millor de l'escena de l'àmbit germànic), Cristina Weiss, titular del ministeri de Cultura, va respondre al president de la República amb una defensa absoluta de la interpretació lliure dels textos clàssics. El president de l'Estat i la ministra de Cultura polemitzant sobre la idoneïtat de reinterpretar els clàssics. Definitivament, un altre nivell de debat.

Com se situa Ostermeier en aquest debat? El director artístic de la Schaubühne no ha renunciat al regietheater . És la facció teatral que abandera amb èxit al costat d'una desena més de directors d'escena alemanys que ronden els quaranta. No hi ha crisi personal, ni qüestionament generalitzat. En una entrevista de fa un any al diari Morgenpost de Berlín, Ostermeier basava l'alt nivell de teatre de repertori alemany en el regietheater . "La recerca de noves formes -deia-, de noves maneres d'interpretar, i de noves maneres d'encarar les posades en escena, aquesta és la marca que distingeix el teatre alemany".

Othello és en aparença un muntatge que s'inscriu de ple en aquesta línia de treball. Però hi ha subtils diferències respecte a produccions anteriors d'Ostermeier que permeten intuir un punt d'inflexió en la necessitat sistemàtica de desconstruir els clàssics. En aquest cas, el Shakespeare adaptat per Marius von Mayenburg és ben reconeixible. Els talls respecten la linealitat del text original. Potser el canvi més significatiu és la vulgarització del llenguatge, que s'ha apropat a un entorn militar, a la societat d'homes i les seves regles de camaraderia en què mana físicament Otel·lo però s'imposa Iago per l'ús que fa de la paraula i el seu poder de transformació de la realitat.

Aquesta vegada Ostermeier no ha anat més enllà del text. Ha buscat en la mateixa obra els arguments per construir la seva posada en escena. Potser aquesta fidelitat produeix a l'espectador la sensació que no hi ha un impuls dramàtic inèdit que justifiqui una altra posada en escena d' Othello . El pròleg promet tant que la posterior ortodòxia del recorregut dramàtic deixa el públic desconcertat, esperant fins al final una nova revelació personal d'Ostermeier que no arriba. L'interès es limita a la qualitat en les interpretacions i a la proposta estètica, una fosca acqua alta que evoca la insularitat del context i d'un protagonista aïllat en les seves arrels, desclassat, insegur en la seva posició social, desesperadament necessitat d'assimilació per raça i cultura.

Un ésser necessitat de salvaguardar la seva reputació i l'honor. Sebastian Nakajew personifica físicament aquest líder conscient que només és admès per la societat que el contracta perquè és necessari. Un gegant dèbil, víctima propícia per a un Iago que se sent traït en la seva lleialtat i posa tot el seu afany per destruir-lo. Iago és el protagonista de la funció -una lectura dramàtica cada vegada més freqüent- i Stefan Stern un maquiavèlic conspirador que es presenta en les diferents reencarnacions del manipulador contemporani, també el del periodista entrevistador.

Més continguts de