Societat 01/04/2015

Pau Debon: “Mai no hem tancat la porta a tornar, però aquest dia és lluny encara”

Normalitat Pau Debon es mostra com és, com sempre es van mostrar els d’Antònia Font, “propers, amigables, normals”. Aquest és l’esperit que es respira també al Museu de sa Jugueta, al centre antic de Palma, un lloc on la normalitat se sent com una cosa especial

Cristina Ros
4 min
Pau Debon, cantant d’Antònia Font, du amb el seu germà Pere Manel (bateria del grup) el Museu de sa Jugueta, al centre de Palma.

“Vols prendre res?” Pau Debon és darrere la barra del bar restaurant que dóna entrada al Museu de sa Jugueta, al centre antic de Palma. Prepara un pa amb oli i formatge. “En vols?” “És fet teu el formatge?” “No, aquest no. De moment faig proves, provo de fer formatge”. Afegeix unes olives trencades al plat. Mentrestant, un grup de nens i nenes d’una escola surten del museu. Un altre grup espera per entrar-hi. A la cuina del restaurant hi ha el seu germà, el Pere Manel Debon. “Ell és el cuiner. Jo als fogons som un desastre”. Abans que el Pau s’assegui a parlar, ja saps que t’hi trobaràs còmoda. Porta una samarreta negra i uns texans, com en qualsevol dels centenars de concerts que Antònia Font va oferir arreu. Podria ser la mateixa roba que va vestir el cantant la nit del concert de comiat del grup, a finals del 2013, quan tot un teatre, a Palma, ballava al so del “que divertit lo que escric quan estic avorrit” i cridava “Wa yeah!”

Tot el segle XX en més de 3.000 juguetes, un cartell que anuncia un petit concert per demà al vespre, caparrots que volen, la barra folrada de pàgines del TBO, nins als matins, copes i conversa als vespres, unes raoles de bledes al menú, el pa fet vostre, un gintònic, uns llapis de colors sobre les taules, uns festucs... Què té el Museu de sa Jugueta d’Antònia Font?

En certa forma, tot això és una herència d’Antònia Font. Ho dic en el sentit que aquest projecte també és com som nosaltres. Després de fer els darrers concerts, el meu germà i jo volíem tenir un lloc per fer berenars i menús, però ens trobàrem el Museu de sa Jugueta i vàrem veure que tenia moltes possibilitats. Així que, amb la meva cunyada, que és educadora social, férem un projecte global per a tot l’espai, un projecte cultural en el sentit més ampli. I aquí som, amb un museu de juguetes, un bar, cuina casolana que intentam que sigui un poc diferent, activitats educatives, concertets, presentacions de llibres... Estam oberts a tot perquè entenem això con un petit centre cultural, sense gaires pretensions.

Has dit “El museu és com som nosaltres”. Com diries que sou?

Això, sense gaires pretensions [somriu]. Com de la família. Vull dir que no ens sentim còmodes amb una imatge postissa. Tampoc no l’adoptàrem amb Antònia Font, sempre ens mostràrem com som, tot i que molta gent pensa que s’ha de tenir una imatge i una pose. Jo no dic que sigui millor o pitjor, però nosaltres som propers, amigables, normals, anàvem vestits al concert com anem cada dia. És una manera de fer del tot inconscient, que te surt de natural, a diferència de si et crees una imatge que l’has de pensar i l’has de mantenir. Insisteixo, no vull dir que això sigui bo o dolent, simplement és una qüestió de comoditat. Ens sentim còmodes així.

Passat un any i mig des del comiat d’Antònia Font, ¿sou conscients del que va representar la vostra tasca?

Quan vas fent feina, fas el que pots i no ets conscient del que vas deixant, i tampoc del tot de la repercussió que pot tenir, fins i tot al futur quan ja no hi ets. Ara ens n’hem adonat més perquè notem que hi ha molta gent a la qual hem influït en la seva manera de ser, en una forma de viure, d’estimar o d’observar la vida. Ara crec que sí, que hem influït més del que mai no ens vàrem imaginar.

Nostàlgia d’Antònia Font?

Sempre hi ha un punt de nostàlgia.

Per què diguéreu adéu?

Acabàrem cremats de l’esforç que suposa ser un grup de primera línia. Vivim en una illa i es fa encara més difícil combinar-ho amb una vida familiar, almenys com jo entenc la vida familiar. A més, sempre ens hem volgut creure el que feim, havíem de tenir il·lusió per poder-la transmetre. És una qüestió d’honestedat amb la gent i amb nosaltres mateixos. I estàvem cansats. No s’hi han de donar més voltes quan un camí s’acaba. La feina feta ha quedat.

¿No tornarem a veure Antònia Font en directe i amb noves cançons?

Mai no hem tancat la porta a tornar, però ara mateix aquest dia és lluny encara. Mai no hem deixat de tenir-ne ganes, però no ho farem, segur, per nostàlgia. Si un dia Antònia Font torna serà perquè tenim coses a dir.

¿Creus que Antònia Font va fer tant per la cultura catalana com la cançó protesta?

Una al·lota de Múrcia un dia em va donar les gràcies i em va dir: “He après català amb tu”. Vàrem tenir moltes crítiques per fer servir l’article salat, paraules inventades i alguns barbarismes, però tot això anava en la línia de la normalitat que defensem. Si parlem així, ¿per què no ho podem posar en una cançó? Havíem de sentir-nos còmodes, tot i ser ben conscients de quin és el llenguatge formal i literari. El Joan Miquel Oliver sempre diu que hem fet molt més per la cultura catalana que els que van tan de puristes, que poden aconseguir que qualsevol persona que no pensa com ells acabi odiant la cultura catalana. Respecte al que dius, sempre he pensat que la cançó protesta està molt bé que hi sigui, però també hi ha una altra manera de reivindicar que és inserir la cultura en la normalitat, que és com nosaltres ens sentim més còmodes.

stats