Pep Bernadas: “Viatjar és una màquina de fer-te preguntes”

Omplir els certificats d’entrada i de sortida d’un país pot ser feixuc i molts cops és millor mentir sobre la professió si es volen evitar problemes. Pep Bernadas explica que hi escriu “enterramorts” i que li ha servit per establir bones relacions amb el funcionari de torn. Ara mateix Bernadas reconeix que se sent massa “atrotinat” per agafar la maleta, tot i que de seguida deixa caure que rumia tornar a Dakar a conèixer un poeta.

Què li va fer muntar una llibreria de viatges el 1979 amb una societat que anava com a molt a Andorra?

Sempre m’ha interessat la societat, com evoluciona i s’organitza, allò que no es veu però que li dóna estructura: sistemes de jerarquia, de família, economia. Vaig començar a fer dret i ja vaig veure que allà no em donarien això, i a quart vaig passar a antropologia.

L’antropologia el fa ser viatger?

No, jo ja viatjava. Com que treballava des dels 16 anys, tenia diners, i als 20 me’n vaig anar al Sàhara. Tenia la inquietud de conèixer món i allà vaig demanar als que em vaig trobar que em portessin als campaments. Jo era un nen prepirinenc, del Berguedà, però per sort tenia grans lectures que em feien descobrir un món fantàstic més enllà de la serra de Queralt. Jo volia viatjar i vaig començar com un gos que el treuen a passejar i derrapa, però després de les sortides en què veus que el món és una festa i et regala històries, vols travessar l’Estret i anar a l’Àfrica. Aquella emoció del que no ha sortit mai és molt forta i et fa aguantar qualsevol cosa. Més tard vénen les qüestions de per què passen les coses, llegeixes... Viatjar és una màquina de fer-te preguntes.

¿I a antropologia va trobar resposta al que buscava?

A la facultat els professors havien llegit una mica més que nosaltres, però no tenien l’experiència directa de tastar, olorar, conversar o riure amb aquelles persones que feien sortir als seus textos. M’interessava l’antropologia de combat, de trinxera, interessada en aspectes que llavors no es tocaven, com el xoc cultural dels 70, en què el Primer Món atropellava el Tercer i alhora a Barcelona hi havia una immigració. M’interessava algú que m’ho expliqués sense la pallissa dels llibres.

Es guanya la vida amb llibres.

Tenia necessitat de saber per a què servia com a antropòleg, si per estar parlant dels desapareguts o per plantejar que potser hauríem d’evolucionar per un camí diferent i, si era així, a qui ho havia de plantejar.

L’antropòleg no és historiador?

És una barreja. L’antropòleg ha de ser periodista, historiador, geòleg, psicòleg, enginyer, arquitecte i sobretot ha de tenir ganes de comprendre, no tant ganes d’explicar què veu. Jo no en tinc ni idea però demano a algú que m’ho expliqui. Es tracta de ser intuïtiu. No m’interessava el que m’ensenyaven a la facultat, volia alguna cosa més global i obrir-ho al públic. Com a antropòleg no vull arribar amb un guia i un traductor que m’ensenyi una parcel·la d’una societat, tornar a casa i escriure un informe.

Viatjar així no sempre és fàcil.

Però sí que has d’anar net, sense restriccions mentals. Quan arribes a un lloc ja sabràs què has de mirar, visitar. El viatge, el fet de viatjar, per a mi va ser l’eina de treball ideal, i la llibreria, el pretext per parlar del món sense utilitzar paraules sacralitzadores que espanten els no especialistes. I així comences a rescatar narrativa interessantíssima, per exemple.

¿Internet ha matat el mapa i la guia?

Són totalment imprescindibles. Són eines pràctiques, però si agafes una bona novel·la entendràs la societat que visites. Si caus ara mateix al mig del Congo trobaràs on menjar, on dormir, com desplaçar-te..., però si no saps què passa amb el coltan i el sidral de Mobutu i Kabila, difícilment entendràs res. A la llibreria intentem donar tots aquests referents, que t’orienten la mirada per ajudar-te a veure coses i et donen un marc suficient. Aquesta és l’ambició d’Altaïr.

¿En 35 anys, ha canviat el tipus de client, en definitiva, de turista?

Ha canviat en el fet que ara tenim molt més material i hi ha més gent que viatja, però llavors la gent que viatjava tenia més clar que era un estil de vida. A partir de finals dels 80 el viatge es va convertir gairebé en una obligació social i la geografia turística es va anar menjant la real. La indústria del turisme ha abaratit el transport però a vegades falta la percepció del viatge com a gran ocasió d’entrar en un aspecte. Quan col·lecciones visats, no passes d’una mirada superficial.

¿És real la diferència entre viatger i turista, o és una diferència esnob?

Em nego a les etiquetes. En moments determinats tothom vol sopar bé, un daikiri i un rom, sense atabalar-nos. Som tots multinacionals. No hi ha una sola manera de viatjar, com de viure, i cadascú viatja segons el seu moment vital. Per això aconsello guies de bona gastronomia o novel·les magnífiques per explicar-te la societat noruega.

Hi ha moda en el turisme?

La gent té por de països amb conflictes. Però sí que la maquinària publicitària, de serveis i paradisos o els vols barats creen camins d’elefants, de turisme de masses.