Publicitat
Publicitat

PREMIS GOYA: EL DIA DESPRÉS

L'èxit de la pel·lícula de Villaronga marca el camí a seguir

'Pa negre', tercera via del cine català

La cinematografia catalana més prestigiosa recollia, fins ara, obres comercials i pel·lícules d'autors més aviat marginals. Pa negre demostra que existeix una tercera opció, síntesi de les dues primeres.

Sens dubte el fenomen de Pa negre ha marcat un nou precedent en la història del cinema català. La nit dels Gaudí ja va escalfar uns quants titulars, que l'endemà pregonaven l'absoluta hegemonia de la pel·lícula de Villaronga en l'escala de guardons. Encara va ser més sorollós l'inqüestionable èxit que Pa negre va obtenir durant la nit dels Goya. En la història dels premis de l'Acadèmia Espanyola, tan sols queda per darrere de Mar adentro , d'Amenábar, i d' ¡Ay, Carmela! , de Carlos Saura, i comparteix posició ex aequo amb la pel·lícula de Fernando Trueba Belle epoque .

Amb nou estatuetes, incloent-hi els reconeixements al millor director i a la millor pel·lícula, va deixar els seus contrincants a la banqueta. Una autèntica borratxera d'èxit. Durant la ressaca de l'endemà, la notícia que Pa negre es reestrenarà en cent sales de tot l'Estat va aixecar copes en un nou brindis. El cinema català celebra que ha fet virar el penell, i ha sabut trobar l'equilibri entre l'autoria i la perspectiva comercial, dues actituds que -tot i haver donat grans pel·lícules- fins ara semblaven irreconciliables. Aquestes són les tres vies que, gràcies a Pa negre, abraça des d'avui el bon cinema català.

1.
Quan un productor crea el seu propi imperi
Els mitjans catalans no tenen res a veure amb l'estructura de les grans majors americanes. I és molt difícil que de sobte aparegui un Irving Thalberg que construeixi una fàbrica de pel·lícules a l'estil de Hollywood. Aquí el sector juga amb armes molt diferents, i a ningú no se li acut la quixotesca aventura de sortir a fer una lluita de titans. Però sí que existeix el productor que té cura que la seva factoria sigui fina i de qualitat, com quan Jaume Roures va produir el Salvador de Huerga per a Mediapro, que d'alguna manera avançava el que ha aconseguit Pa negre .

A més a més, les bones produccions, especialment les més comercials, necessiten un bon exèrcit de professionals armats. I en aquest sentit les escoles de cinema juguen un gran paper. L'any passat, el Goya a la millor direcció novell va ser per a la debutant Mar Coll, sortida de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), per la producció d'Escándalo Films Tres dies amb la família . Aquest any, al Festival de Sant Sebastià, es va veure un altre títol de la marca Escándalo, Blog , dirigit per Elena Trapé.

Escándalo també ha format reputats professionals com el cineasta J.A. Bayona -director d' El orfanato - i David Gallart -muntador de pel·lícules com [Rec] i Smoking room -. Una mica diferent és el cas del màster de documental de la Universitat Pompeu Fabra, que preserva el valor de l'autoria, amb pel·lícules com En construcción , de José Luis Guerin -Goya al millor documental l'any 2002-, o La leyenda del tiempo , d'Isaki Lacuesta.

2.
Quan un autor ja en té prou amb el seu talent
De genis, no en sobren en cap filmografia. Per això costa parlar de cineastes que puguin funcionar per lliure, desmarcant-se de la perspectiva d'un bon productor en el moment de crear la seva obra. Però el cinema català compta amb una figura, controvertida i discutida, que li ha donat una bona empenta cap a la fama internacional. El 2008, la Quinzena dels Realitzadors de Cannes va seleccionar la pel·lícula d'Albert Serra El cant dels ocells . Aquell any, la representació espanyola del festival més important del món parlava, com Villaronga, en català.

Potser Villaronga no està en situació d'enfrontar-se a un cinema tan anàrquic i radical. El temperament incendiari d'Albert Serra no aplana el terreny per a qualsevol temerari. Però el director de Pa negre és un autor de mena, tot i que el seu recorregut comercial és inqüestionable: 200.000 espectadors, i 1.200.000 euros de recaptació. En la dissetena setmana, recorda la productora Isona Passola, " Pa negre es manté, com diuen els americans, en el top twenty de taquilla". I ara, amb el sac de premis, n'espera una nova volada.

3.
Quan productor i cineasta treballen a parts iguals
"Una vegada, l'Agustí Villaronga em va dir que l'havia tret del pou. Doncs bé, ell i Pa negre m'han portat a la glòria". Això va explicar Isona Passola quan va pujar a l'escenari del Real per recollir el premi a la millor pel·lícula de l'any com a representant de Massa d'Or, la productora de Pa negre . D'aquesta manera deixava entendre que el film més aplaudit de la temporada no només du l'empremta del director. En una pel·lícula com aquesta, la involucració del productor és decisiva, i el resultat és fill d'un maridatge que combina el savoir faire del creador i la seva visió artística amb l'afany per fer una obra amb vista que qualli en el mercat local, estatal i fins i tot internacional.

"Després de veure els resultats de Passatger clandestí , vaig dir a l'Agustí que era massa bo per estar-se a casa", explica Passola. No és que Villaronga hagués sumat fracassos abans de trobar una sòcia tan bona. De fet, el 1989 va guanyar un Goya pel guió d' El noi de la lluna -també competia en la categoria de millor director-. Però des que l'any 1995 el matrimoni Villaronga-Passola es va donar a conèixer amb El mar , va començar una nova etapa. Ara que Villaronga ha arrasat a tot l'Estat, Pa negre segueix fent carrera en noves estepes. Aquests dies representarà la filmografia catalana al mercat del festival de Berlín. Passola conclou: " Pa negre significa el triomf comercial d'un autor que, fins ara, tenia fama de marginal entre el públic". És la tercera via.

Més continguts de