Barcelona.El cinema català fa gresca des que Sitges va comunicar que Eva , l' opera prima del barceloní Kike Maíllo, obrirà la nova edició del Festival, a principis d'octubre. Les històries de ciència-ficció amb robots que neixen sota el paraigua d'un pressupost digne no són el pa de cada dia de la indústria del país. Però tampoc no és habitual veure com un peix petit i honest, sense ambicions de cap tipus, és capaç de nedar a contracorrent i aconseguir arribar a les sales de cinema. Aquest és el cas de Roberto Bellsolà, que ha tirat endavant un llargmetratge sense subvencions ni ajuts, tan sols amb el suport d'empreses privades i d'alguns grups de música com Els Amics de les Arts, Pepper Pots, Miqui Puig i Maria Rodés, que han cedit cançons per a l'ocasió. Avui, aquest projecte es cola a la cartellera comercial.
Passi el que passi no és ni una reivindicació neorealista ni una peça experimental casolana. Potser la casella que més li escau és la de guerra de gèneres, tot i que no hi trobareu res que s'assembli a Spencer Tracy i Katherine Hepburn barallant-se en una sala de judicis. De fet, de guerrera en té ben poca cosa. Aquesta és precisament la seva gràcia. Passi el que passi és un film reconegudament i conscientment dèbil, que estén els seus draps bruts sense vergonya de cap tipus i que -per què negar-ho- fa riure a pulmó.
Molts haurien enfrontat la falta de recursos apostant per fer alguna animalada pretensiosa, però ningú pot acusar Bellsolà de falta de transparència. Ha estat efectiu jugant la seva mà, i ha fet servir la millor fórmula: filtrar la història a través d'un guionista amb poca imaginació i una alcoholèmia que li ve de professió, que es castiga per la precarietat de les seves idees. A partir d'aquesta premissa explica com un matrimoni a la vora dels 40 i amb una filla es proposa trencar la rutina marcant-se una meta: fer l'amor quatre vegades al llarg d'un cap de setmana.
