SALUT
Societat 18/10/2017

“Penjar fotos del meu càncer ha sigut la meva teràpia”

Cada cop més dones comparteixen la seva experiència a les xarxes com a teràpia i per eliminar tabús

Mariona Folguera Blasco
4 min
La Núria Gonzalo utilitza el seu perfil d’Instagram per explicar el seu procés i tractament.

Barcelona“Quan vaig penjar la primera foto rapada a Instagram, em vaig sentir alleujada”. Des del gener, la Núria Gonzalo (30 anys) té un nou company molest de vida: el càncer de mama. Des del diagnòstic, no ha volgut enfonsar-se, sinó continuar mirant la vida amb un somriure, i fer-ho saber a través d’Instagram, on està compartint la seva experiència amb més de 500 seguidors. El cas de la Núria -@nuriagonzalobaque- no és una excepció. Cada cop són més les dones que expliquen la seva vivència amb el càncer de mama a través de les xarxes socials i, especialment, a través d’Instagram. Publicar fotos del seu nou cos i escriure el que senten les ha ajudat enormement, ha fet que se sentissin acompanyades per altres pacients i anònims.

La Núria va decidir publicar la primera imatge al compte que ja tenia després de pensar-ho uns dies, “per fer-ho al més públic possible i evitar haver-ho d’explicar constantment”. A la imatge, se la veu dreta i sense cabells, acompanyada de la frase “Con filtros pero sin máscaras ”. “Volia normalitzar la malaltia, que la gent no s’estranyi de veure’ns i se’n parli més enllà del Dia Mundial del Càncer de Mama”, que se celebra avui.

La psicooncòloga Teresa López-Fando, de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), explica que casos com el de la Núria “són un exemple per a altres dones i permeten normalitzar el càncer”. Des de la psicooncologia, a més, ja s’estan fent servir com a exemples de maneres d’afrontar-lo. Tània Estapé, psicooncòloga de la fundació FECOC, coincideix a afirmar que “eliminen tabús”, però alerta que “fer-ho públic no suposa portar-ho millor i viceversa”. “Cada dona ho porta com vol. No es pot generalitzar”, matisa.

El càncer de mama continua sent el més freqüent entre les dones. A Catalunya, se’n diagnostiquen uns 4.000 casos nous cada any, i la supervivència no deixa d’augmentar i ja supera el 85% a 5 anys vista. Són dades molt esperançadores que demostren que cada cop s’associa menys a un pronòstic fatal.

El cas de la Cristina Inés Gill, de 29 anys -@mamasevaalaguerra-, amb 29.000 seguidors, és diferent: “El meu nebot em va crear el compte i en una sessió de quimioteràpia se’m va acudir penjar-hi fotos”. Ho va fer animada per una dona gran que es va alegrar de veure-la “tan positiva”, recorda. A la imatge se la veu a ella i a la seva filla petita -a qui també li havien diagnosticat un càncer- amb els caps junts i s’hi llegeix “Petita… aquesta guerra la guanyem!” “Només volia mostrar què és ser jove i tenir càncer”, confessa.

Donar a conèixer el càncer de mama va ser també el propòsit que va portar la Vanessa Nueda -@elcrepdemivida- a obrir un blog i una pàgina de Facebook el 2014. En el seu cas, el compte d’Instagram “va néixer de les demandes” dels seguidors. Totes estan molt sorpreses de la bona acollida que han tingut els seus comptes i del nombre “impensable” de persones que s’han posat en contacte amb elles per agrair-los el que fan i donar-los suport.

Buscar imatges a Instagram de persones diagnosticades va ser el primer que va fer la Laura Torrens -@lauraatorrens- quan l’hi van detectar al gener. Aquesta jove de 25 anys “addicta a Instagram” volia veure si hi havia fotos i què hi deien. Ella ja tenia un Instagram molt actiu i el càncer no va fer que el deixés de banda. “Em va servir per evadir-me i alhora ensenyar que segueixes vivint tot i el càncer”, admet. Els seus més de 3.000 seguidors van conèixer el diagnòstic amb una imatge dels dos tatuatges nous - Resiliència i Somriu - que s’havia fet. El text deia “Sempre forta”.

Teràpia ininterrompuda

Reconeixen que exposar el seu cas a les xarxes els ha permès ajudar-se a elles mateixes. “Les fotos i els textos han sigut la meva teràpia quan i com volia”, diu la Vanessa. “Instagram era el meu diari personal i hi he dit coses que no hauria explicat a la família. Si tenia un dia dolent, també l’explicava”, afegeix la Cristina. Totes admeten que fer-ho les ha ajudat molt. “Per la llibertat i la gent que hi he trobat”, justifica la Núria.

A Instagram han trobat gent que les entenia i les aconsellava millor que ningú. “La família hi posa la millor voluntat, però no saben què estàs passant perquè no ho han viscut”, explica la Cristina. Han fet noves amistats que les han ajudat molt. “Un dels millors records que tinc va ser un dia que anava a medicina nuclear morta de por. Ho vaig publicar i al cap de pocs minuts havia rebut dos missatges de dues noies que m’esperaven a la sala per fer-me costat”, relata la Vanessa.

La Núria, per la seva banda, ha creat un grup de WhatsApp. “S’hi parla sempre de tot el que vulguem, tingui a veure amb la malaltia o no”, explica. I la Laura va poder trobar altres noies joves de Mallorca que també estiguessin en tractament per donar-se suport mutu.

Els comptes de la Núria, la Cristina, la Vanessa i la Laura són públics perquè busquen normalitzar la situació de qualsevol persona amb càncer. “Que no et sentis observat pel carrer perquè portes un mocador al cap o perquè no tens cabells”, afirmen. De fet, es pregunten per què la societat accepta veure persones en topless però s’incomoda si una persona penja una foto amb algun signe evident de la malaltia.

Malgrat que ningú del seu entorn familiar els hi ha qüestionat, alguns amics s’han mostrat incòmodes. Aquesta feina també l’han fet a casa, especialment la Cristina i la Vanessa, que tenen fills. “He ensenyat les meves cicatrius a la meva filla perquè sàpiga que hi són i que m’estimo més que abans”, relata la Cristina. A Instagram, han mostrat un nou jo que ha arribat per quedar-se, amb les coses bones i les dolentes. I n’estan orgulloses.

stats