Publicitat
Publicitat

Pere Pubill Calaf, Peret: "Franco feia més picants les lletres dels meus discos"

Perfil. Quan era jove i presumit, en Peret (Mataró, 1935) duia mitjons de marca i tenia la mania de posar-se al peu esquerre el mitjó on hi apareixia el logo. Un dia, amb les presses, se'l va posar al dret i va tenir un accident. Avui, el creador de la rumba catalana ja no té manies. Després de cantar des dels 12 anys, de buscar-se la vida venent trajos, triomfar amb la música i haver tastat l'Església evangèlica, confessa que la vida l'ha canviat.

És un bon moment, per a vostè?

Per fer l'amor, sí. Per estimar, sí.

Em referia a aquesta etapa vital .

Jo sempre sóc feliç, en totes les etapes. Tot i que també n'he passat d'amargor.

La música l'ajuda, suposo.

M'agrada el que faig i, a més, em sento estimat. La feina és el 50% de la felicitat. La música, fins i tot, pot curar. Fixi's que una persona malalta pot tenir alguns moments de relax i pensar en positiu gràcies a la música.

Però diu que no l'havia entesa fins ara, la música. I té 76 anys.

Sí, sí, ara. Pots vendre milions de discos i no entendre la música. I un dia, després d'una gravació, cap a les cinc de la matinada, incapaç de dormir, de sobte, tornes a escoltar el que has fet i t'emociones, i plores, i se t'obre tot un món. I ara he après a entendre la música, a apreciar-la, a assaborir-la. Necessitem la música.

I quina música escolta?

M'agrada tota la música si és bona, si està ben feta. La música són set notes, no n'hi ha més, i amb això juguem tots. Per menjar una verdureta i un peix a la planxa no posaràs una rumba del Peret, perquè començaries a bellugar els peus. Per a la dutxa del matí l'òpera és perfecta. Per anar a dormir escolto música alfa, és relaxant.

Les seves cançons solen ser alegres, però n'ha tret una de nova amb càrrega social.

Si yo fuera rey , es diu. Miri què hi dic: "Si yo fuera rey, les diría a los doctores: «Atended a los enfermos en cuanto lo necesiten, y media horita por lo menos». A los pacientes hay que atenderles, o dejaran de ser pacientes".

La rumba contra les retallades!

Que no paguem prou impostos?

Vostè és un indignat ?

Esclar, és per als joves indignats que vaig fer la cançó. La política no m'interessa perquè és mentida. I es pot ser qualsevol cosa menys mentider. Ara bé, quan els he de dir alguna cosa, als polítics, ho faig.

Però vota o no vota?

Però com vol que voti? Si hi hagués democràcia, votaria. Aquí no n'hi ha, però als Estats Units, tampoc. Amb gent menjant a les escombraries? Amb la pena de mort? No hi pot haver democràcia si el sistema no es preocupa de les necessitats de les persones, del dret a un habitatge. De fet, vaig votar per tenir democràcia. I quan vaig veure que no n'hi havia, vaig dir que prou.

Hi ha qui l'associa al franquisme, per quan es va fer famós.

Ah, però jo em barallava amb els generals, i això no ho va fer ningú. Qui tenia suports va ser el Raphael. Als festivals li feien fer vuit o deu temes, i a la resta, només ens deixaven interpretar una cançó. A ell li duien un camió amb noies que li llançaven flors. Tot ho preparaven perquè fos el millor. Jo defensava els discriminats. Per cert, en aquell temps hi havia censura, però jo, tot i les lletres que eren picants, la passava. Després em vaig assabentar que en Franco tenia els meus discos al seu barco i que canviava les lletres de les cançons i les feia encara més picants .

Caram. I com va ser que li van proposar d'anar a Eurovisió el 1974?

Jo no hi volia anar de cap manera. Pel context, esclar: havien matat Puig Antich. Però és que, a més, jo venia milions de discos a Europa, ¿per què havia d'anar jo a competir a Europa? Vaig dir que no, que no era el moment. Però van insistir-m'hi tant! Em van pressionar. Em deien: "Fes una cançó per anar a Eurovisió". I també m'ho van demanar per al Festival de l'OTI. La meva cançó, Canta y sé feliz, era favorita. [Va guanyar el grup ABBA.]

A l'Eurovisió d'avui tindria èxit?

Però si encara ara té èxit! No fa gaire vaig ser en un concert a Madrid amb 6.000 joves i se la sabien tota de memòria! De vegades, el públic canta tan i tan bé! Els músics i jo ens quedem mirant, de vegades... Em quedo astorat i em fa sentir tan bé...

Com s'ho fa per connectar amb la gent jove?

Jo sempre he agradat a gent de totes les edats. No sé per què passa.

Ara hi ha grups que fan rumba...

Diuen que sóc el seu referent. No ho dic jo, ho diuen ells: Macaco, Ojos de Brujo…

Però en altres èpoques no se'n sentia, de rumba catalana.

Vol dir quan jo era a l'Església evangelista?

Per exemple.

És que jo no hi era. Els altres feien salsa. ¿Sap que ara he anat a fer unes entrevistes a Dyango, Lucrecia i a altres artistes, i els pregunto quina música fan? I ensenyo les entrevistes als ajuntaments que contracten artistes que diuen que fan salsa però que després van als ajuntaments i els diuen que fan rumba catalana perquè els contractin. I així, als que els contracten, els dic: "Veieu què diuen que fan, els artistes?" Ho faig perquè no els enganyin. Si a mi, que sóc el creador de la rumba catalana, no em creuen quan els dic que no és rumba catalana, doncs que escoltin el que diuen els músics.

Un somni seu era crear una escola de rumba catalana.

Vaig presentar un curs al Liceu fa un temps, el primer. De moment estic molt content perquè els alumnes ho estan. Vaig fer una actuació a Girona i els vaig demanar que pugessin, i van aixecar el públic. No paren de telefonar-me i m'envien e-mails amb cançons que han compost.

Es penedeix de la seva etapa a l'Església evangelista o és dels que no es penedeixen de res?

No penedir-se de res? I ara! Miri, quan vaig entrar a l'Església vaig anar a parlar amb molta gent i a demanar perdó perquè estava penedit. I quan en vaig sortir també vaig anar a demanar perdó a la gent a qui vaig fotre allà amb bona intenció. A tots els que havia fotut dintre els vaig dir: "Perdoneu".

Perquè ho va deixar?

No sabia què era.

Però van passar molts anys. No ho va veure abans?

Vaig ser-hi nou anys! Ser evangelista no és anar a l'església a resar i a predicar. Per mi és anar a ajudar els necessitats. El que feia aleshores ho segueixo fent ara. Vaig a les presons, als hospitals, a les residències. Et fa sentir bé. Hi ha gent que no té ningú. Vaig anar a veure una senyora i li vaig dir que li portaria una ràdio i ella em va dir: "Jo vull morir-me". I una setmana més tard em van dir que s'havia mort. També recordo una noieta que era a la presó des de feia 18 mesos, i era innocent. Finalment se'n van adonar. Però jo anava a la presó i ella ho sabia, i es va quedar 18 mesos i un dia per veure'm a mi. Això no es paga amb diners.

Deixa la institució però fa el mateix.

Exacte. Em vaig sentir decebut.

S'ha sentit molts cops enganyat?

Sí, i espero que em puguin seguir enganyant molts anys més. No sé com se sent el que enganya. Jo abans havia d'enganyar i em sentia força malament. Havia d'enganyar perquè no tenia recursos. Per exemple, quan venia vestits.

La vida l'ha canviat força, veig.

Sí, i a vostè també li desitjo que canviï. Si no canvies vol dir que no has après res.

Era un xic trapella i s'ha fet bo?

Home, una mica pillo ho segueixo sent. Agafi fort el bolso, que li prenc!

Té néts i besnéts. Què ha significat la família en la seva vida?

Doncs si la feina és un 50% de la meva felicitat, la família és l'altre 50%. Si acabes de treballar i te'n vas directe al bar a beure cerveses vol dir que la família no és gaire important per a tu. Però si vas corrents a casa perquè tens ganes de veure-la... Tinc una filla i un fill. Tinc dues nétes i un nét. I tinc quatre besnétes i dos besnéts. I els he encomanat la passió per la música. Els petits eren en una actuació i van a sortir a ballar tots sis!

I no li ha portat maldecaps treballar amb membres de la família?

Gravo a casa, amb el meu nét. Sempre m'ha agradat sentir-me còmode, quan gravo música. No m'agrada que em tibi el pantaló, o la sabata. Gravo a casa perquè així ho puc fer en calçotets.

Rebre premis encara li fa il·lusió?

Em prenc els premis com un reconeixement. Tots els premis són bonics. Sí que em fan il·lusió. Però algun l'he volgut tornar. Em va passar amb Jorge Javier Vázquez, que es pensa que és guapo i tot. Jo veig el seu programa i em pixo de riure, em fa molta gràcia. Però donar-li el premi Ondas... Quan m'ho van dir m'estaven fent una entrevista i vaig dir que em semblava que en tenia un o dos i que els tornaria.

I els va tornar?

No, però perquè me'ls van robar.

Encara pinta?

Pintar m'agrada molt, tot i que últimament no tinc gaire temps i ho he deixat de banda. Pinto el que puc.

Va, expliqui'm la seva famosa tècnica del ventilador...

No es pot explicar, cal veure-ho! És un ritme que es fa amb la guitarra i que no es fa únicament amb les cordes, sinó també amb la caixa de la guitarra. Un dels ritmes fa el servei que faria el bombo d'una bateria i de vegades també fa el break que farien les caixes de la bateria. Això es fa amb la mà dreta i, de vegades, l'esquerra també hi ajuda. [I repica a la taula amb la mà.] Això ho he creat jo, més les palmas ... Això és la rumba catalana. Ah, les cançons parlen de la nostra cultura.

Què és per a vostè, ser català?

Doncs per a mi és important. Sóc nascut a Catalunya. A casa parlem català i mengem escudella. A mi m'agrada sentir-me un català universal. Estic obert als que vénen de fora. I quan vaig a Madrid m'hi sento bé, i a València també.

Més continguts de