Societat 16/08/2011

Pius Alibek: "Les portes tancades t'ensenyen molt més que les obertes"

Perfil Filòleg anglès, arriba a Catalunya el 1981 i ja no torna al seu país, en plena guerra. Convertit en desertor -"Si hi tornava, em mataven per traidor"-, es va instal·lar a definitivament a Barcelona. Pius Alibek (Ainkawa, 1955) parla arameu, kurd, àrab, anglès, castellà i català, llengua en què ha escrit Arrels nòmades (La Campana, 2010), el seu primer llibre, una delícia. Ara enllesteix el segon.

3 min
Pius alibek: "Les portes Tancades T'ensenyen Molt més que Les obertes"

Asseguts en una de les taules del Mesopotàmia, el seu restaurant, veiem la gent passar. De tant en tant somriu, aixeca la mà i saluda. Aleshores me n'adono: ni parla català per integrar-se ni s'ha integrat perquè el parla: parla català perquè el respira, el trepitja i el viu cada dia.

T'hi has posat tard, a escriure.

Per fer coses mediocres sempre estàs a temps. Però per fer coses bones has d'esperar. I jo, com que sóc oriental, sé esperar.

I què esperaves?

Per a mi, la literatura és emoció. I tenia un problema: quan escrivia en àrab, que és la meva llengua acadèmica, no m'acompanyava la meva emoció quotidiana, que era més en català i castellà, però no eren les meves llengües acadèmiques ni maternes. Per tant, vivia un conflicte.

I com el vas solucionar?

Vaig traduir novel·les de l'àrab al català i molts amics em van felicitar. Però encara faltava la part més emocional: el català i el castellà no m'arribaven a les vísceres. La meva filla, al parvulari, cantava i li llegien contes en català i jo, abans d'anar a dormir, també ho feia. I quina emoció més gran pot haver-hi que aquesta? Ja va estar: el català ja m'arribava a les vísceres.

Una obvietat: em meravella que una llengua sigui l'expressió directa del caràcter d'un poble.

Hi ha d'haver una simbiosi entre el que respires, la calor i la fred que sents, el que menges, el que vesteixes i el que parles. És normal que la llengua respongui a la vida quotidiana dels individus. La llengua és un vehicle de transmissió de missatges. Aquests missatges neixen del pensament, l'emocio o la necessitat del mateix home. I aquestes necessitats, d'on surten? De la terra que trepitja, de l'entorn on viu.

La llengua mai no pot ser una eina de reivindicació política, que és el que jo retrec al català. Res ha fet tan mal al català. Qui porta a terme les reivindicacions polítiques? Els polítics. La prioritat d'un polític és el seu propi poder. Per tant, la llengua mai serà una prioritat, serà un instrument. Ho vaig dir a una xerrada a Òmnium: estimeu la vostra llengua, la vostra cultura, la vostra tradició, la vostra identitat. Però qui estima una cosa, no la posa en mans d'un altre: se la queda i la defensa ell mateix.

Parla'm del teu pare. Què vas aprendre d'ell?

Un munt de coses. A no precipitar-me mai, a reflexionar les coses, a ser independent, a no rebaixar-me mai, a no renunciar mai a la primera prioritat, a no confondre mai les prioritats, en el sentit de no posar mai la segona en el lloc de la primera. I que la vida té molt de valor, però els principis en tenen encara més.

I de la mare?

La tendresa, a estimar l'altre, indiferentment de si t'ha fet mal o no, a perdonar. I aquesta percepció de la vida més sensorial, i no tan intel·lectual i de principis com la del pare. Era el contrast total, però de manera molt coherent, la coherència de la vida simple.

Un record especial?

Els moments de confrontació entre un fill que vol obrir camí i el pare que es pensa que en sap més. Però sempre he dit que a un pare mai se l'ha de culpar de res. Sempre té raó, fins i tot quan s'equivoca. Perquè quan t'imposa una cosa, mai ho fa des de l'egoisme, ho fa perquè t'estima tant que el seu amor no li permet ser objectiu. Et vol protegir a qualsevol preu, fins i tot al preu d'equivocar-se. Crec que els que culpen els seus pares dels seus propis fracassos són també els que culpen la societat dels seus propis fracassos.

Quants anys fa que no veus el lloc on vas créixer?

Trenta anys, des que en vaig marxar. Ara podria tornar però em nego a fer-ho. Tornar a l'Iraq seria com admetre que el crim que han comès allà els americans forma part d'una normalitat.

Ets un immigrant?

Jo què sé. Mai de la vida m'he parat a identificar-me. Això que ho facin els altres.

Però t'ho deuen haver dit.

Jo què sé. Em passa el que jo vull que em passi. Tu em pots dir el que vulguis, i si jo vull que m'afecti, m'afectarà, si no, no. Ahir, en una presentació, deia: "Vam arribar i vam trobar portes obertes i portes tancades. I evidentment les portes obertes et donen molta satisfacció, però res comparat amb la satisfacció que et dóna obrir una porta tancada a puntades de peu!" Benvingudes siguin les portes tancades: t'ensenyen molt més que les obertes.

stats