Publicitat
Publicitat

REPTES MEDIAMBIENTALS

El plàstic que llencem no es descompon fins segles després i la gran majoria s'acumula als oceans

Plàstic, la plaga invisible

A la bossa que agafem al supermercat li espera una llarga vida. Tant si la llencem cinc minuts després com si la reutilitzem o la reciclem, el seu destí inevitable és acabar al mar. La contaminació amb plàstic és un dels perills creats per l'home que afronten els oceans, i un dels més greus.

La producció de plàstic, generalitzada després de la Segona Guerra Mundial, actualment genera 250 milions de tones anuals i està en un augment continu, tendència que no es preveu que s'aturi en el futur pròxim. De fet, els últims 10 anys s'ha produït el mateix volum de plàstic que en tot el segle XX. Aquest material -depenent del tipus- pot durar desenes, centenars i, fins i tot, milers d'anys. Tot el plàstic que s'ha produït mai, de fet, encara és a la Terra, exceptuant el que s'hagi cremat, cosa que perjudica l'atmosfera perquè la seva incineració genera gasos tòxics.

Així doncs, gran part del plàstic que es fabrica va a parar al mar. El 80% prové de terra ferma, ja sigui pels abocadors o per materials que arrosseguen els rius, i el 20% restant ve de deixalles llençades des de vaixells. El problema és que, mentre altres materials hi entren però després es descomponen, el plàstic s'hi acumula. Això ha generat un problema de dimensions enormes, explica el doctor Joandomènec Ros, catedràtic de biologia a la Universitat de Barcelona i expert en ecologia i biologia marines.

Cinc taques gegants

Per començar, als oceans, que cobreixen el 71% de la superfície del planeta, els arriba, d'una manera o altra, una enorme quantitat de brossa, de la qual el 80% són plàstics. A més, aquests materials tenen la peculiaritat que suren, de manera que els vents i els corrents els reparteixen per tot l'oceà. Així, no només se'n troben a les costes -on el producte de plàstic més recollit són bastonets per a les orelles, assegura Ros-, sinó que també se n'han descobert a les zones centrals dels oceans, en àrees d'aigües mortes i gens transitades, on se n'acumulen grans quantitats perquè els corrents els hi porten.

Actualment, els científics tenen constància de cinc taques gegants: dues a l'Atlàntic, dues al Pacífic i una a l'Índic. La quantitat exacta de plàstic a cada una, però, és molt difícil de predir: "Una part es veu des de l'aire i una altra part no, i normalment el material està molt esmicolat; algunes estimacions indiquen que l'extensió que ocupa una de les taques del Pacífic equival a la dels Estats Units", apunta Ros, que aquesta primavera va participar en una campanya oceanogràfica al centre de l'Atlàntic. El material sura, però de fondària pot arribar a fer entre 6 i 10 metres, afegeix. "Les primeres observacions es van fer als anys 50 durant l'expedició de la Kon-Tiki -explica Ros-. Ja van trobar plàstic al mig del Pacífic, i des de fa mig segle és contínua la seva arribada al mar".

Sopa de plàstic

Les conseqüències mediambientals de tot això són catastròfiques. El problema no només és estètic, o de perill per als peixos de quedar atrapats en trossos de brossa: el gran problema és la denominada sopa de plàstic . Els trossos de plàstic, com que no es biodegraden completament, es van desintegrant i acaben convertint-se en milions de trossos microscòpics, que els peixos no distingeixen d'aliments minúsculs com el plàncton. Això pot arribar, esclar, a la nostra cadena alimentària, i és també molt dramàtic per als ecosistemes marins. "Molts peixos acaben morts amb la panxa plena de plàstic -assegura Ros-, i fins i tot hem trobat albatros, un dels ocells més grans del món, morts amb l'estómac ple d'encenedors i taps d'ampolla o de bolígraf", diu.

Solucions que arribaran tard

Des dels anys 70 els científics tenen constància de les quantitats creixents de plàstic al mar. És els últims anys, però, quan n'ha crescut la consciència col·lectiva i han proliferats els projectes per combatre el problema. Recentment, la comissària europea d'Afers Marítims, Maria Damanaki, va dir que la brossa al Mediterrani, especialment el plàstic, havia arribat a "proporcions alarmants" i que la situació no podia continuar. Una de les seves propostes va ser pagar als pescadors perquè recollissin deixalles. Una altra va ser prohibir o limitar l'ús de bosses de plàstic. I és que amb la recollida ja no n'hi ha prou: "Amb les extensions i gruixos enormes que hi ha, és impossible", sosté Ros. L'única solució és deixar d'acumular-lo, segons el científic, és a dir, canviar el sistema de producció: fer bosses -i altres productes o envasos efímers- amb materials fàcilment degradables, com el midó, i oblidar el plàstic. "Tornar a la roba, al vidre", apunta Ros. I, evidentment, reutilitzar més i reciclar millor.

No obstant, fins i tot si es canviés el sistema -cosa molt improbable, ja que seguir produint plàstic és molt més barat- es trigaria molt a reduir el plàstic que arriba al mar, lamenta Ros. Hi ha molts projectes en marxa per reduir-ne l'ús, però l'expert exposa que, com en tants altres casos, el ritme a què augmenta el problema "és molt superior al ritme a què s'està resolent". Prendre'n consciència no serà miraculós, però segueix sent clau.

Més continguts de