Publicitat
Publicitat

Venècia acull l'adaptació d''Un déu salvatge'

Polanski i el desconcert moral d'Occident

En una escena de Carnage , adaptació de Roman Polanski de l'obra teatral Un déu salvatge , presentada ahir al Festival de Venècia, els personatges de Jodie Foster i Kate Winslet comparteixen un moment d'intimitat davant d'un llibre amb pintures de Francis Bacon. Enfront d'un dels quadres, Winslet reflexiona en veu alta: "És la crueltat en la seva esplendor", una frase que condensa amb precisió el contingut d'un film que satiritza, amb accent misantròpic i to claustrofòbic, la confusió de la societat occidental, i en particular de la burgesia, davant d'un present de desconcert moral. La història és ben coneguda per aquells que han llegit o vist l'obra de Yasmina Reza (traduïda al català per Jordi Galceran): dues parelles es reuneixen per intentar resoldre una disputa física protagonitzada pels seus fills.

"L'obra teatral va ser concebuda com una peça en temps real", va explicar ahir Reza a Venècia, i "aquest és un dels elements que més va fascinar Roman [Polanski] des del començament". Reza va comparèixer acompanyada pels actors Christoph Waltz, John C. Reilly i Kate Winslet. El gran absent va ser Polanski, que no viatja a festivals des que l'any 2009 va ser detingut a Suïssa pel seu vell problema amb la justícia nord-americana. Waltz va afirmar que "entre els actors, mai hem parlat del fet que el Roman no sigui avui aquí; de fet, la pel·lícula és una extensió de la seva persona, per tant, podria dir-se que el Roman sí que és aquí". Winslet també va elogiar el director de La llavor del diable : "Posseeix una força vital descomunal i tots els actors ens sentim honrats no només d'haver pogut treballar amb ell, sinó simplement d'haver pogut conviure-hi".

Gran ovació

S'esperava amb gran expectació com Polanski hauria afrontat l'obra de Reza, també coautora del guió, i cal dir que, per la gran ovació rebuda, el director de Chinatown sembla que ha respost a les expectatives. D'entrada, el francopolonès ha traslladat l'acció a la ciutat de Nova York i ha trastocat la nacionalitat dels protagonistes introduint l'element intercultural en el relat. Així, un matrimoni d'encantadors i amigables nord-americans (Foster i Reilly) ha de conviure amb la tibant fredor d'una parella d'europeus (Winslet i Waltz). Un còctel explosiu que desencadenarà un tragicòmic joc d'acusacions, malentesos i crua intolerància. Podria ser un petit conte moral de Luis Buñuel, però Polanski i Reza prefereixen l'absurd de la realitat al surrealisme, o potser una faula social d'Ernst Lubitsch, un director fascinat pels misteris ocults rere les bones maneres. Però Polanski opta per la grandiloqüència teatral en detriment de la subtilitat cinematogràfica.

De fet, Polanski situa la pel·lícula en una delicada cruïlla. D'una banda, els actors participen en un expansiu i espectacular festí de naturalesa teatral (Waltz s'emporta la palma gràcies al seu paper de cínic cavernícola il·lustrat); mentre que el treball de direcció reposa sobre eines cinematogràfiques. Filmada en format panoràmic, la pel·lícula opta per emfatitzar la distància entre els personatges mitjançant la composició i el muntatge. Una estratègia que permet comprendre l'aïllament d'unes criatures consumides per la frustració, però que també limita el discurs del film, que no sembla gaire preocupat per qüestionar les seves arrels teatrals.

El cine de la 'material girl'

L'altra atracció del dia era la presentació de W.E. , segon film de Madonna com a directora, a la secció oficial fora de competició. La pel·lícula connecta les històries de dues dones turmentades pels designis de l'amor. Al present, Wally Winthrop (Abbie Cornish) és la infeliç muller d'un psicòleg d'èxit, mentre que al passat, Wallis (Andrea Riseborough) és la dona per la qual el rei Edward VIII va abdicar del tron de l'imperi britànic. Amb el model dramàtic de Les hores , de Stephen Daldry, i imitant descaradament l'estil de Wong Kar-wai, la reina del pop s'entrega a un esteticisme que usa com a referent el mític videoclip de Vogue , de David Fincher. Preguntada per les seves eleccions estilístiques, la material girl va declarar que "volia reflectir el glamur que acompanya el luxe, però també demostrar que la bellesa que envolta la riquesa no és una garantia de felicitat". En qualsevol cas, l'afectat romanticisme que destil·la el film queda soterrat per la fascinació que demostra Madonna per l'opulència i la decadència de la reialesa britànica i per la lluentor chic del Manhattan actual.

Més continguts de