Publicitat
Publicitat

ADÉU AL DIRECTOR DE 'LA PANTERA ROSA'

El cineasta mor als 88 anys acompanyat per la seva dona, Julie Andrews, i els seus fills

Hollywood s'acomiada de Blake Edwards, mestre de la comèdia

La comèdia està de dol. Després d'acomiadar fa unes setmanes Leslie Nielsen, ahir va morir Blake Edwards, un dels noms fonamentals de la comèdia a Hollywood, un director irrepetible.

Massa sovint s'ha despatxat Blake Edwards de les pàgines nobles de la història del cinema adduint que era un director de pel·lícules lleugeres i comercials, sense relleu artístic. Gran error. El director va demostrar al llarg de la seva carrera un sentit privilegiat del gag visual i la comèdia física que fan d'ell un dels grans de la comèdia, com va posar de manifest a tota la sèrie de La pantera rosa (1963). Però també va ser capaç d'explorar amb humor les febleses i contradiccions de l'home a 10, la dona perfecta (1979) i els abismes de l'alcoholisme a Dies de vi i roses (1962). Probablement, però, la pel·lícula del director més present en l'imaginari popular és Esmorzar amb diamants (1961), l'adaptació de la novel·la de Truman Capote que va congelar per sempre la imatge d'Audrey Hepburn cantant Moonriver a la finestra del seu apartament.

Precisament aquest títol va iniciar la millor etapa de la filmografia d'Edwards, després d'uns anys vacil·lants amb algun èxit televisiu (recorden la música de Henry Mancini a Peter Gunn ?), que van deixar pas al thriller Xantatge a una dona (1962) i la citada Dies de vi i roses , la seva primera col·laboració amb Jack Lemmon i una de les primeres vegades que Hollywood va tractar l'alcoholisme des d'una òptica no humorística. A partir de La pantera rosa i les seves seqüeles, però, la comèdia pren el protagonisme a la filmografia del director a títols com l'èpica farsa La cursa del segle (1965), amb Jack Lemmon i Tony Curtis, i una dels cims de la seva filmografia, La festa , potser una de les comèdies més perfectes de la història del cinema.


I després de 'La festa'...

La ressaca de La festa (1968) va posar fi a la seva etapa més inspirada, amb títols menors com Darling Lili (1970) i Dos homes contra l'oest (1971). Edwards, que el 1969 es va casar amb l'actriu Julie Andrews, no es va retrobar amb l'èxit de públic fins que va retornar a Clouseau i va esprémer el personatge en tres seqüeles consecutives. I quan la seva carrera semblava més encallada, va tornar a ressorgir l'any 1979 amb 10, la dona perfecta , una de les seves obres més personals, i alhora comercials, que va convertir Bo Derek en un mite sexual i Dudley Moore en un actor còmic cotitzat.

Edwards va comença els anys vuitanta en forma amb la sàtira del món del cinema S.O.B.

(1981) i la comèdia transgènere Víctor i Victòria? (1982). Durant aquesta dècada va alternar nous retrobaments amb Clouseau i cintes més o menys discretes, entre les quals destaquen Cita a cegues (1987), amb Bruce Willis i Kim Bassinger, i Així és la vida! (1986), novament amb Jack Lemmon en el repartiment. El seu últim llargmetratge va ser El fill de la pantera rosa (1993), un intent de rellançar la franquícia amb Roberto Benigni agafant el relleu de Sellers. No va funcionar, evidentment.

Més continguts de